ELS ORÍGENS
A principi del segle XX moltes dones van començar a treballar a les fàbriques en unes condicions molt dures: jornades laborals llarguíssimes, de dotze hores o més, i per uns salaris molt inferiors que els homes per la mateixa feina. Amb la progressiva incorporació de més dones al món laboral s'anava evidenciant que la seva situació era injusta, i poc a poc es van començar a organitzar.
El 1857 es va convocar una incipient manifestació d'obreres de la indústria tèxtil a la ciutat de Nova York com a protesta per les condicions de treball miserables que patien.
50 anys més tard, el 5 de març de 1908, a la mateixa ciutat de Nova York va començar una vaga d'obreres de la indústria tèxtil que reclamaven igualtat de salaris, reducció de la jornada laboral a 10 hores i reconeixement del permís d'alletament. Una de les protestes va tenir lloc a la Sirtwoot Cotton. Era el dia 8 de març i les treballadores es van tancar dins la fàbrica per reclamar una reducció de la jornada laboral a 10 hores. El propietari de la fàbrica va decidir calar foc a l'edifici per fer-les sortir d'allà dins. Van morir cremades -assassinades- més de 100 treballadores.
El 1909 es va celebrar per primera vegada el dia de la dona treballadora, als EUA, per iniciativa del Partit Socialista d'Amèrica.
El 1911 a Europa més d'un milió d'homes i dones van participar en diverses manifestacions en què es reclamava la igualtat per a la dona.
Finalment, l'any 1975 les Nacions Unides van declarar el 8 de març Dia Internacional de la DonaTreballadora.
El color lila va ser adoptat com a color insígnia d'aquest moviment pro-alliberament de la dona treballadora en memòria d'aquelles dones que van morir en la fàbrica tèxtil, ja que era el color de les teles que estaven teixint el dia que van morir.
El Dia de la Dona Treballadora, com l'Onze de Setembre, és una commemoració, no una celebració, perquè ens recorda un fet molt desgraciat que no s'hauria de repetir mai. És una jornada de reflexió sobre el llarg camí que han hagut de recórrer les dones per assolir el reconeixement dels seus drets. La mort d'aquelles dones, però, va donar peu a la resta de les dones del món a prendre iniciatives per tal de ser tractades amb respecte i igualtat.
LA REFLEXIÓ
El dia 8 de març, doncs, se celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora, en record de les dones que van morir tancades en aquella fàbrica mentre reivindicaven un salari equiparat al dels homes, una jornada laboral de 10 hores i el permís necessari per alletar els seus fills.
El sol fet que hagi d'existir aquest "dia" és fefaent que la dona no ocupa, encara, el lloc que li correspon en aquesta societat -a banda de problemes molt més greus que es donen en societats molt més repressives que la nostra.
De fet, potser l'esdeveniment més rellevant del segle XX no va ser la bomba atòmica, ni la investigació genètica, sinó la incorporació de la dona al món actiu i racional, és a dir, al món laboral, polític, artístic, filosòfic etc., àmbits en què se'ls havia negat la presència, sistemàticament i històricament, i en els quals se la considerava incapacitada fins aleshores.
Molts anys de lluita feminista per fer prendre consciència, a homes i dones, de la injusta condició a què es veia sotmès el sexe femení. I després de tanta lluita, les dones continuem atrapades en dos paranys: el de la consideració personal i el de la societat , que s'han aprofitat d'aquesta lluita en detriment dels drets de les dones.
Des que naixem que aprenem a funcionar amb esquemes de poder: en les relacions humanes sempre hi ha una personalitat dominant i una o més personalitats dominades; en els grups sempre hi ha un líder que dirigeix i que resta llibertat a la resta del grup pel que fa a les seves decisions. La misogínia -la por a les dones- de bona part del sexe masculí, especialment d'aquell que assumeix aquest lideratge, ha forjat una imatge de les dones molt allunyada de la realitat global -irracional, manipuladora, excessivament emocional, frívola...-, imatge que s'ha transmès i petrificat a través de la premsa, de la literatura, del cinema, de la música...
Així, encara avui una dona ha de donar proves constants de la seva intel·ligència, del seu equilibri emocional, de la seva independència, de les seves capacitats actives i racionals.
Pel que fa a l'abús que la societat ha fet de la situació de la dona, només cal anar uns anys enrere i recordar com la dona que treballava fora de casa era una mala esposa i una mare desnaturalitzada, ja que la seva feina natural era tenir cura de la casa i la família; avui, la dona que no treballa fora de casa és una inútil que viu del sou del seu home, ja que avui la feina de la mestressa de casa no "existeix": rentar, planxar, fregar, escombrar, cuinar, la pols, els llits, els nens, els avis, etc., és una tasca que no es té en compte, en part perquè "la fan els electrodomèstics", i en qualsevol cas, totalment menyspreada. I les dones que treballem fora de casa, sistemàticament i majoritària, ens veiem obligades a assumir les dues feines: la de fora de casa i aquesta altra que s'ha deixat de considerar com a tal. L'alliberament de la dona ens ha convertit en treballadores multitasca.
Actualment vivim en un món on tothom ha de treballar per viure. Parlar del "dret a treballar" ja no té sentit, ja que el fet de treballar s'ha convertit en un deure ineludible. Per tant, la lluita feminista, que ha defensat el treball de la dona per sobre de tot, ha abocat moltes dones a treballs en condicions miserables, en l'economia submergida, a desenvolupar activitats mecàniques i totalment avorrides.
No sembla pas una gran conquesta, oi? Des d'aquest punt de vista, la lluita feminista dins un sistema capitalista ha portat directament a l'explotació econòmica de la dona i a una interpretació errònia del progrés, ja que el fet que una dona avui pugui ser militar, per exemple, no és cap avenç social per a la dona. És més: la dona continua fent un treball gratuït i, a sobre, no valorat, treballi o no fora de casa, i fora de casa massa sovint encara no es valora la seva feina, des d'un punt de vista de prestigi professional i reconeixement econòmic, de la mateixa manera que si la mateixa feina la fa un home.
En definitiva, el que no ha quallat encara és que els homes i les dones som diferents, sí, però tenim les mateixes capacitats, desenvolupades cadascuna i en cada cas en major o menor grau. I aquest major o menor grau de desenvolupament d'una o altra qualitat es dóna en ambdós sexes, no exclusivament entre home i dona.
No hem de continuar de cap manera per la via de la lluita feminista radical, que no ens ha portat enlloc més que a treure més castanyes del foc a la societat. I tampoc no hauríem d'acceptar més engrunes de commiseració masculina traduïdes en programes de suport a la creació d'empreses per part de dones, dies de la dona treballadora, associacions de dones de tota índole... Ens hem de fer valer pel que som i pel que podem fer: moltes coses. Algunes, molt poques, potser no. Però els homes tampoc no en poden fer d'altres.
El món és divers i diversa és la naturalesa humana. Acceptem que som diferents, homes de dones, dones de dones, homes d'homes. I que cadascú té dret a trobar el seu punt just de realització personal, de reconeixement professional, d'equilibri laboral i econòmic. Igualtat, amb el punt de diversitat que dóna sentit a tot plegat. Al cap i a la fi, sempre s'ha dit que la mare naturalesa és sàvia...
(Woman, John Lennon, 1980)
