La dignitat de Catalunya

La Vanguardia, El Periódico, El Punt, l'Avui, el Diari de Girona, el Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa publiquen avui un editorial conjunt sota el títol "La dignitat de Catalunya". Aquesta és una iniciativa inèdita que vol posar de relleu el malestar per la que sembla que serà una imminent sentència molt desfavorable del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut actualment en vigor.

El text d'aquesta editorial conjunta diu:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra,confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Coses que no m'havia plantejat mai sobre la religió cristiana

És curiós com d'una història concreta d'un llibre et pots quedar amb la menció lateral.

Anit vaig acabar 'El cuiner del dux', d'Elle Newmark. Una novel·la sobre les intrigues de poder a la cort veneciana de les darreries del segle XV, barrejades amb una mica d'alquímia. És una més de les nombroses novel·les històriques que d'uns anys ençà envaeixen l'oferta de novetats editorials. A mi sempre m'ha agradat la novel·la històrica, per tant, aquesta moda no em desagrada, però suposo que hi ha lectors que ja estan tips de noblesa, clergues, palaus, poder, traïció i un fifty-fifty d'història barrejada amb revista del cor.

La història del xef Ferrero i el seu aprenent Luciano no és ni millor ni pitjor que moltes altres, en canvi la petita història lateral que l'acompanya té el seu què.

El xef, un guardià del coneixement en la novel·la, en alguns moments fa unes reflexions sobre la religió, especialment sobre la religió cristiana, prou interessants.

La teoria sobre la no-mort de Jesús. Qui més qui menys, tots hem llegit o ens han explicat que quan Jesús ja estava crucificat va rebre aigua amb vinagre per apaivagar la set. La teoria de la no-mort de Jesús intueix que no era només aigua amb vinagre, sinó aigua amb vinagre i opi, a fi de alleugerir-li el patiment i portar-lo cap a un estat d'inconsciència que, des dels peus de la creu, aparentés la mort. Això hauria estat obra d'un soldat romà, suposadament seguidor secret de Jesús, el mateix soldat que va impedir que li trenquessin les cames per accelerar-li la mort -com als dos lladres crucificats amb ell- en clavar-li superficialment però amb tota intencionalitat una llança sota les costelles, per verificar-ne la suposada mort. De fet, la majoria dels crucificats morien després d'uns dies penjats a la creu i Jesús, segons els evangelis bíblics, va fer-ho només en tres hores. Això explicaria la seva resurrecció tres dies després de ser dipositat a la tomba: l'opi hauria fet la seva feina i el temps hauria guarit mínimament les ferides. Encara més: amb els antecedents històrics de semidéus pagans -i dic pagans per contraposició al déu cristià, no amb cap animus injuriandi- que morien i ressuscitaven al cap de tres dies, sempre pels voltants de l'equinocci de la primavera, podria haver estat una estratègia dels apòstols per protegir Jesús, qui després d'això hauria viscut una llarga vida que hauria acabat en mort natural.

Sobre la necessitat d'un déu. Per què totes les civilitzacions, des de l'inici dels temps, han necessitat un ésser superior? Per què l'agnosticisme no impera, fins i tot avui, en una societat tecnològicament tan avançada en què sembla que res no serà impossible, algun dia? Doncs perquè sempre cal alguna cosa o algú a qui demanar desitjos impossibles, algú que ofereixi consol davant la constatació d'aquests impossibles, algú a qui culpar quan aquests impossibles fan mal i a qui agrair quan l'impossibe esdevé possible, algú que amenaci amb recompensar o castigar amb relació a aquests impossibles i la seva consecució.

La incongruència de la mort del fill de Déu. Si el déu cristià és misericordiós per definició, si és el déu compassiu que tot ho perdona, perquè tortura i sacrifica el seu propi fill a fi de perdonar els pecats dels homes esdevenidors, pecats que fins i tot ni tan sols han estat comesos? No té cap sentit... llevat que altrament mancaria el punt de dramatisme present a totes les religions en què el sacrifici humà, la sang, el dolor, purifiquen i reparen els pecats i preparen per al perdó. Una estratègia primitiva i emotiva. Simplement i rasa.

Aquí us ho deixo. Matèria de reflexió per a qui vulgui. A mi, com a mínim, m'ocuparà un parell o tres d'hores googlejant sobre el tema.

(T'es venu de loin, Gilbert Bécaud, 1964)

Musique à la carte

Sempre m'ha agradat la música -obvietat, oi? a qui no li agrada la música?- i sempre he estat curosa amb els meus vinils i cassets, primer, i amb els meus compactes més tard. Ara, amb els mp3 no has d'estar pendent que retorni la música a casa: graves un compacte ad hoc per a una persona i l'hi dónes, sense més.

Quan era petita, com tothom, escoltava la música que agradava als meus pares. No com ara, que dins el cotxe cada criatura porta el seu iPod i escolta la música que li plau. Així, amb 10 anys cantava el Song Sung Blue (1972) i el Here's to you, que és el que portàvem al cotxe. Encara avui em sorprèn que els meus pares escoltessin Neil Diamond i Joan Baez! I em pregunto d'on devien treure una casset amb el Here's to you, que no es va editar en cap àlbum fins molts anys més tard...

Al principi era molt difícil tenir música si no era comprant-la de manera estàndard. Havien sortit els primers aparells magnetofònics per a cintes de casset, que portaven incorporat un micròfon i permetien enregistrar sobre cintes verges, però l'invent d'apropar el micròfon a la ràdio o deixar-lo damunt la tele i fer callar tota la família per aconseguir un so acceptable mai no funcionava. Sempre sonava el telèfon o el timbre abans no s'acabés la cançó. A banda que la qualitat del so era utòpica, per descomptat. En aquells anys la meva màxima il·lusió era aconseguir el cable que tenia el meu oncle Pere, que connectava directament el televisor amb l'aparell magnetofònic. Era el súmmum de l'alta tecnologia!

Després van arribar els primers aparells multifunció, les "cadenes" que en dèiem, i allò era una meravella: et permetia gravar en una casset un elapé que no et podies comprar perquè 500 ptes. aleshores eren molts diners. Certament, a finals dels 70 ningú no es plantejava si estàvem piratejant música o cometent un delicte contra la propietat privada ni res similar. Era un intercanvi totalment lícit i normal: jo et deixo l'elapé de Saturday Night Fever (1977) i tu em deixes el Superman d'en Miguel Bosé (1979).

Eren els anys que a Ràdio Girona triomfava en Paco Basso amb el seu So de nit, el típic programa de música amb trucades i dedicatòries. Era ideal per gravar directament de la ràdio les cançons del top ten, però en Paco devia tenir instruccions molt estrictes perquè per més que la trucada insistís en allò de "Paco, no parlis, que la volem gravar", mai no callava abans no havien començat els primers acords i sempre tornava a arrencar quan encara sonaven les darreres notes. Durant molts anys vaig haver-me d'acontentar amb dues versions escapçades pel davant i pel darrere del Morning Train (1980) i del I love you just the way you are (1978). Curiosament, al Youtube no he trobat cap versió de la Sheena, d'aquella època, que no estigués igualment escapçada.

El pas dels vinils als compactes no va millorar gaire la situació, llevat que les cadenes es van modernitzar i algunes portaven doble platina, que volia dir que podies fer còpies d'una casset a una altra casset, i això ampliava el ventall de possibilitats, ja que si algú havia tingut la paciència de fer un bon recopilatori, el podies copiar directament. Aquesta era -i és- la meva especialitat: els recopilatoris. Perquè sovint et trobaves que d'un àlbum només t'agradaven una o dues cançons, i igualment, les teves vint cançons predilectes estaven escampades en els vint àlbums respectius. Això encara passa avui. Per això els compactes d'àlbum sencer cada vegada surten menys i els artistes tendeixen a recuperar l'esperit dels discs de 45 rpm, els singles que en deien al Regne Unit: una cara A amb l'èxit i una cara B amb una altra cançó que sovint poc importa la que sigui perquè gairebé ningú no l'escoltarà mai.

A mitjan dels 90 se'm va obrir un nou univers. Apareixien els gravadors de compactes en els ordinadors, a uns preus prohibitius, això sí, i es començava a conèixer l'mp3. Era fantàstic. Només havies de descarregar-te el MusicMatchBox o algun programet similar, convertir els compactes a mp3 i gravar en un únic disc les cançons preferides. Així vaig crear, amb tota la paciència del món, un disc amb les vint cançons "de la meva vida". Començant per The other Side of the Sun (1980) i acabant per River of Dreams (1993). De Janis Ian a Billy Joel. Gairebé era perfecte, però encara calia tenir l'original de la cançó, i preferiblement, en compacte, si no, la feina era herculiana.

Finalment apareix la tecnologia P2P a tocar el segle XXI, de la qual va ser pionera el Napster i el van seguir els eMule, Ares etc. que avui tothom coneix. Els usuaris posaven a disposició de tothom la música que s'havien escarrassat a transformar a format mp3 i allò ja era xauxa: cançó que vull, cançó que tinc. Vaig aconseguir -per fi!- la versió sencera de l'èxit de Barry White, i vaig retrobar antics amics que em pensava que mai més no tornaria a escoltar, com Rama Lama Ding Dong (1978) -el casset feia anys que havia mort, amb la cinta desgastada per l'ús- o l'Stay (1977) de Jackson Browne que vaig deixar d'escoltar quan es va ratllar el 45 corresponent.

De seguida algú va veure que "allò" podia ser un negoci i con diu l'adagi, a cal pobre la felicitat dura poc, perquè el 2001 els amic d'Apple s'empesquen l'iTunes. La filosofia és la mateixa: "Demana, que segur que ho tenim. Però ja no és de franc, eh?" Amb l'iTunes i els iPod i similars ja no és cap problema escoltar exactament les cançons que vols i en el moment que vols, i poder portar a sobre milers de cançons ben classificades i ordenades. Una meravella.

I tot això ve, tot aquest llarg post que m'ha sortit, tot ve arran que jo em pensava que ja no em podia sorprendre res més, que en aquest món ja estava tot inventat. Doncs no. Recentment acabo de descobrir la cirereta del pastís. Allò que ens ha passat a tots i que fa tanta ràbia, de sentir una cançó en un anunci a la tele i no saber quina és i anar fent el ridícul cantant-la als coneguts a veure si algú te la identifica i la pots descarregar d'on sigui, s'ha acabat. Allò d'intentar copsar-ne la lletra i posar-la al Google i a veure si hi ha sort i trobes títol i autor, també s'ha acabat. Sort, perquè la darrera vegada que m'hi vaig posar va ser amb una cançó de Revólver, que jo em pensava que era la gran novetat i ves per on que no, que és del 2004... Tot això s'ha acabat perquè l'iPhone té una app meravellosa que es diu Shazam que capta uns minuts de la cançó, d'on sigui -ràdio, televisió, un altre reproductor...-, l'envia al seu servidor i et retorna un tag, una etiqueta, amb el títol, l'autor, l'àlbum, l'enllaç a l'iTunes per baixar-la, al Youtube per veure'n el vídeo, biografia de l'autor i un munt de coses més. He provat amb diverses cançons en anglès i en castellà i ha funcionat. Però no ha identificat el Bon dia dels Pets (1997). El meu fill ha deduït que tot plegat en té la culpa el fet que encara no som un estat com cal. I segurament té raó.

El "senyor" del Mercedes

Avui ha estat mala idea anar a una gran superfície del centre de Barcelona, ja que tothom sembla que ha tingut la mateixa idea, però ja hi sóc i he d'amortitzar els 25 km recorreguts i els tres quarts d'hora invertits. Altrament, demà em tocarà tornar a baixar.
Faig una cua que sembla que es mou centímetre a centímetre per accedir a l'aparcament soterrani. Segurament, si les persones incíviques no aparquessin en filera doble, transitar seria més fàcil...
Finalment entro a l'aparcament, desisteixo de la primera planta i vaig directament a la segona. Voltes i giragonses entre columnes i cap espai buit, fins que algun ésser suprem m'agraeix alguna cosa bona que dec haver fet per a algú i davant meu una parella carregada de bosses va cap al cotxe que està a dos metres del meu. Abaixo la finestreta i els pregunto si marxen -mai se sap, potser només vénen a descarregar i tornem-hi- i em diuen que sí, i els desitjo de tot cor un bon any 2009.
Per facilitar-los la maniobra de sortida faig una mica de marxa enrere amb tanta mala sort que en aquell moment s'apropava per darrere un senyor dins un Mercedes. Dic un "senyor" perquè a priori tothom que ja ha passat dels vint-i-cinc, per mi mereix aquest tractament educat, si més no fins que ens presentem i ens diguem allò de "ens parlem de tu, oi?". En fi, que topem lleument en la meva maniobra de recula i la seva d'aproximació.
Culpa meva del tot, sens dubte, i encara que no ho hagués estat, com que una ha anat a escola de monges, baixo immediatament del cotxe i el primer que dic és "Disculpi, ja ho arreglarem", ignorant encara si li he aixafat res o si només li he tret la pols del carrer, però per si de cas, que quedi clar que sigui el que sigui, ja ho arreglarem i farem papers si cal.
Ai las! El senyor del Mercedes, que perd totalment els seus, de papers, i de senyor ja no en té res! Que si on tens el cap, que si aneu pensant en vés a saber què -ara que hi penso, aquest plural globalitzador segur que era intencionadament un plural que acollia totes les dones al volant, per descomptat-, que si mira com plora la criatura de l'ensurt que li has donat...
Torno a demanar disculpes, m'apropo al darrere del cotxe per comprovar com està la criatura -cosa que ell no ha fet, només s'ha preocupat del parafangs del seu cotxe- i davant la meva sorpresa viatja al seient de davant, plorant desconsoladament com fan les criatures de cinc o sis anyets, que no haurien de viatjar al seient del davant, "senyor" del Mercedes, per si una mala persona com jo comet el terrible delicte de no vigilar prou i topar lleument contra vostè.
L'home no escolta, només escridassa, tot i que el cotxe no té absolutament res, ni una rascadeta, res de res, i el nen sí que plora, però ell està massa enfeinat escridassant-me a mi per anar a parlar-li. Acabo per oferir-li que es quedi la plaça de pàrquing lliure, davant la mirada astorada de la parella de les bosses, que deuen pensar que som d'un grup d'animació que contracta el centre comercial per entretenir els clients... I també me la rebutja de mala manera. No accepta les meves disculpes, no em demana papers del cotxe, no vol la plaça per aparcar que li cedeixo com a compensació. Què vol aquest individu???
Arribo a la conclusió que no vol res. Desfogar-se i prou. Sóc el seu boc expiatori. El "senyor" del Mercedes, o bé està fins als nassos de passejar el nét que li han encolomat perquè el distregui, o bé ha passat mala nit perquè ahir va sopar massa, o bé ha passat massa bona nit i ha hagut de dormir com un angelet quan ell hauria volgut una nit més mogudeta.
La parella de les bosses surt com pot, jo faig maniobra per aparcar i quan deixo el camí lliure marxa d'una accelerada, dins el Mercedes, obviant que els rètols prohibeixen circular a més de 10 km per hora, obviant que porta un nen menor de 12 anys al seient del davant, i obviant allò més obvi: que la parella de les bosses i jo ens hem desitjat bones festes i a ell ningú no se l'ha ni figurat. Que el bombin, al "senyor" del Mercedes!

(Drive my car, The Beatles, 1965)

Bon Nadal!

El que de debò compta en la vida és estimar i ser estimat.
Molt bones festes de Nadal a tothom, plenes de pau, amor i felicitat.

(Stand by me, 2008, la primera de les cançons arreu del món de la iniciativa Playing For Change: Peace Through Music. Versió d'un clàssic de 1905, la versió més famosa de qual és de 1961 i a càrrec de Ben E. King)

Els somnis es fan realitat

Fa 40 anys van assassinar algú que havia tingut un somni. Aquesta matinada del 5 de novembre de 2008, algú altre ha pogut fer-lo realitat.

Martin Luther King (Atlanta 1929 - Memphis 1968), discurs I have a dream a la Marxa de Washington per als Drets Civils, 28 d'agost de 1963.

Barack Hussein Obama (Honolulu 1961), serà el primer president afroamericà dels Estats Units d'Amèrica, després d'una campanya electoral en què la seva bandera ha estat el Yes, we can.

(Discurs de Barack Obama al Grant Park de Chicago, 5 de novembre de 2008)

Diada Nacional de Catalunya

Estic de vacances, i no són continuació de les del post anterior, no, que només en vaig fer 9 dies el mes d'agost i per això ara m'he agafat aquests 4 dies de setembre.

Com que les vacances són per no fer gaire res, em dedico a facebookejar, a twittejar, a mirar pel·lis i cantar amb el Singstar.

No sé si m'abellirà d'escriure un post sobre la diada. Però com que l'amic Ricard de la Teranyina ja n'ha fet una pàgina web molt bona, us la deixo aquí: Diada Nacional de Catalunya.

Bona diada a tothom!

(Els Segadors)
(sembla mentida però no he trobat cap vídeo de la versió actual dels Segadors mínimament acceptable)