Elkarrizketa

La falsa amistat

2009-12-08T19:48:00.003+01:00

Un excel·lent article sobre l'amistat, Faux Friendship.

Us en deixo un tast:

Now we can see why friendship has become the characteristically modern relationship. Modernity believes in equality, and friendships, unlike traditional relationships, are egalitarian. Modernity believes in individualism. Friendships serve no public purpose and exist independent of all other bonds. Modernity believes in choice. Friendships, unlike blood ties, are elective; indeed, the rise of friendship coincided with the shift away from arranged marriage. Modernity believes in self-expression. Friends, because we choose them, give us back an image of ourselves. Modernity believes in freedom. Even modern marriage entails contractual obligations, but friendship involves no fixed commitments. The modern temper runs toward unrestricted fluidity and flexibility, the endless play of possibility, and so is perfectly suited to the informal, improvisational nature of friendship. We can be friends with whomever we want, however we want, for as long as we want.

(With a little help from my friends, The Beatles, 1967)

Manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet

2009-12-04T10:07:00.008+01:00

Davant de la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, blocaires, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que:

1.- Els drets d'autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d'expressió.

2.- La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar essent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra d’allò que estableix l'article 20.5 de la Constitució, posa a mans d'un òrgan no-judicial -un organisme dependent del Ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3.- La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol i perjudicarà un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4.- La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5.- Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, hauran de buscar un altre model.

6.- Considerem que les indústries culturals per sobreviure necessiten alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen que persegueixen.

7.- Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar models de negoci obsolets i impossibilitar que el saber humà continuï essent lliure.

8.- Exigim que el govern garanteixi per llei la neutralitat de la xarxa a l’Estat espanyol, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.

9.- Proposem una vertadera reforma del dret a la propietat intel•lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10.- En democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar després del debat públic oportú i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

No haurem de tornar aquí, oi? (Libertad sin ira, Jarcha, 1976).

La dignitat de Catalunya

2009-11-26T18:30:00.001+01:00

La Vanguardia, El Periódico, El Punt, l'Avui, el Diari de Girona, el Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa publiquen avui un editorial conjunt sota el títol "La dignitat de Catalunya". Aquesta és una iniciativa inèdita que vol posar de relleu el malestar per la que sembla que serà una imminent sentència molt desfavorable del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut actualment en vigor.

El text d'aquesta editorial conjunta diu:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra,confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Coses que no m'havia plantejat mai sobre la religió cristiana

2009-04-07T19:24:00.005+02:00

És curiós com d'una història concreta d'un llibre et pots quedar amb la menció lateral.

Anit vaig acabar 'El cuiner del dux', d'Elle Newmark. Una novel·la sobre les intrigues de poder a la cort veneciana de les darreries del segle XV, barrejades amb una mica d'alquímia. És una més de les nombroses novel·les històriques que d'uns anys ençà envaeixen l'oferta de novetats editorials. A mi sempre m'ha agradat la novel·la històrica, per tant, aquesta moda no em desagrada, però suposo que hi ha lectors que ja estan tips de noblesa, clergues, palaus, poder, traïció i un fifty-fifty d'història barrejada amb revista del cor.

La història del xef Ferrero i el seu aprenent Luciano no és ni millor ni pitjor que moltes altres, en canvi la petita història lateral que l'acompanya té el seu què.

El xef, un guardià del coneixement en la novel·la, en alguns moments fa unes reflexions sobre la religió, especialment sobre la religió cristiana, prou interessants.

La teoria sobre la no-mort de Jesús. Qui més qui menys, tots hem llegit o ens han explicat que quan Jesús ja estava crucificat va rebre aigua amb vinagre per apaivagar la set. La teoria de la no-mort de Jesús intueix que no era només aigua amb vinagre, sinó aigua amb vinagre i opi, a fi de alleugerir-li el patiment i portar-lo cap a un estat d'inconsciència que, des dels peus de la creu, aparentés la mort. Això hauria estat obra d'un soldat romà, suposadament seguidor secret de Jesús, el mateix soldat que va impedir que li trenquessin les cames per accelerar-li la mort -com als dos lladres crucificats amb ell- en clavar-li superficialment però amb tota intencionalitat una llança sota les costelles, per verificar-ne la suposada mort. De fet, la majoria dels crucificats morien després d'uns dies penjats a la creu i Jesús, segons els evangelis bíblics, va fer-ho només en tres hores. Això explicaria la seva resurrecció tres dies després de ser dipositat a la tomba: l'opi hauria fet la seva feina i el temps hauria guarit mínimament les ferides. Encara més: amb els antecedents històrics de semidéus pagans -i dic pagans per contraposició al déu cristià, no amb cap animus injuriandi- que morien i ressuscitaven al cap de tres dies, sempre pels voltants de l'equinocci de la primavera, podria haver estat una estratègia dels apòstols per protegir Jesús, qui després d'això hauria viscut una llarga vida que hauria acabat en mort natural.

Sobre la necessitat d'un déu. Per què totes les civilitzacions, des de l'inici dels temps, han necessitat un ésser superior? Per què l'agnosticisme no impera, fins i tot avui, en una societat tecnològicament tan avançada en què sembla que res no serà impossible, algun dia? Doncs perquè sempre cal alguna cosa o algú a qui demanar desitjos impossibles, algú que ofereixi consol davant la constatació d'aquests impossibles, algú a qui culpar quan aquests impossibles fan mal i a qui agrair quan l'impossibe esdevé possible, algú que amenaci amb recompensar o castigar amb relació a aquests impossibles i la seva consecució.

La incongruència de la mort del fill de Déu. Si el déu cristià és misericordiós per definició, si és el déu compassiu que tot ho perdona, perquè tortura i sacrifica el seu propi fill a fi de perdonar els pecats dels homes esdevenidors, pecats que fins i tot ni tan sols han estat comesos? No té cap sentit... llevat que altrament mancaria el punt de dramatisme present a totes les religions en què el sacrifici humà, la sang, el dolor, purifiquen i reparen els pecats i preparen per al perdó. Una estratègia primitiva i emotiva. Simplement i rasa.

Aquí us ho deixo. Matèria de reflexió per a qui vulgui. A mi, com a mínim, m'ocuparà un parell o tres d'hores googlejant sobre el tema.

(T'es venu de loin, Gilbert Bécaud, 1964)

Musique à la carte

2009-03-08T18:15:00.008+01:00

Sempre m'ha agradat la música -obvietat, oi? a qui no li agrada la música?- i sempre he estat curosa amb els meus vinils i cassets, primer, i amb els meus compactes més tard. Ara, amb els mp3 no has d'estar pendent que retorni la música a casa: graves un compacte ad hoc per a una persona i l'hi dónes, sense més.

Quan era petita, com tothom, escoltava la música que agradava als meus pares. No com ara, que dins el cotxe cada criatura porta el seu iPod i escolta la música que li plau. Així, amb 10 anys cantava el Song Sung Blue (1972) i el Here's to you, que és el que portàvem al cotxe. Encara avui em sorprèn que els meus pares escoltessin Neil Diamond i Joan Baez! I em pregunto d'on devien treure una casset amb el Here's to you, que no es va editar en cap àlbum fins molts anys més tard...

Al principi era molt difícil tenir música si no era comprant-la de manera estàndard. Havien sortit els primers aparells magnetofònics per a cintes de casset, que portaven incorporat un micròfon i permetien enregistrar sobre cintes verges, però l'invent d'apropar el micròfon a la ràdio o deixar-lo damunt la tele i fer callar tota la família per aconseguir un so acceptable mai no funcionava. Sempre sonava el telèfon o el timbre abans no s'acabés la cançó. A banda que la qualitat del so era utòpica, per descomptat. En aquells anys la meva màxima il·lusió era aconseguir el cable que tenia el meu oncle Pere, que connectava directament el televisor amb l'aparell magnetofònic. Era el súmmum de l'alta tecnologia!

Després van arribar els primers aparells multifunció, les "cadenes" que en dèiem, i allò era una meravella: et permetia gravar en una casset un elapé que no et podies comprar perquè 500 ptes. aleshores eren molts diners. Certament, a finals dels 70 ningú no es plantejava si estàvem piratejant música o cometent un delicte contra la propietat privada ni res similar. Era un intercanvi totalment lícit i normal: jo et deixo l'elapé de Saturday Night Fever (1977) i tu em deixes el Superman d'en Miguel Bosé (1979).

Eren els anys que a Ràdio Girona triomfava en Paco Basso amb el seu So de nit, el típic programa de música amb trucades i dedicatòries. Era ideal per gravar directament de la ràdio les cançons del top ten, però en Paco devia tenir instruccions molt estrictes perquè per més que la trucada insistís en allò de "Paco, no parlis, que la volem gravar", mai no callava abans no havien començat els primers acords i sempre tornava a arrencar quan encara sonaven les darreres notes. Durant molts anys vaig haver-me d'acontentar amb dues versions escapçades pel davant i pel darrere del Morning Train (1980) i del I love you just the way you are (1978). Curiosament, al Youtube no he trobat cap versió de la Sheena, d'aquella època, que no estigués igualment escapçada.

El pas dels vinils als compactes no va millorar gaire la situació, llevat que les cadenes es van modernitzar i algunes portaven doble platina, que volia dir que podies fer còpies d'una casset a una altra casset, i això ampliava el ventall de possibilitats, ja que si algú havia tingut la paciència de fer un bon recopilatori, el podies copiar directament. Aquesta era -i és- la meva especialitat: els recopilatoris. Perquè sovint et trobaves que d'un àlbum només t'agradaven una o dues cançons, i igualment, les teves vint cançons predilectes estaven escampades en els vint àlbums respectius. Això encara passa avui. Per això els compactes d'àlbum sencer cada vegada surten menys i els artistes tendeixen a recuperar l'esperit dels discs de 45 rpm, els singles que en deien al Regne Unit: una cara A amb l'èxit i una cara B amb una altra cançó que sovint poc importa la que sigui perquè gairebé ningú no l'escoltarà mai.

A mitjan dels 90 se'm va obrir un nou univers. Apareixien els gravadors de compactes en els ordinadors, a uns preus prohibitius, això sí, i es començava a conèixer l'mp3. Era fantàstic. Només havies de descarregar-te el MusicMatchBox o algun programet similar, convertir els compactes a mp3 i gravar en un únic disc les cançons preferides. Així vaig crear, amb tota la paciència del món, un disc amb les vint cançons "de la meva vida". Començant per The other Side of the Sun (1980) i acabant per River of Dreams (1993). De Janis Ian a Billy Joel. Gairebé era perfecte, però encara calia tenir l'original de la cançó, i preferiblement, en compacte, si no, la feina era herculiana.

Finalment apareix la tecnologia P2P a tocar el segle XXI, de la qual va ser pionera el Napster i el van seguir els eMule, Ares etc. que avui tothom coneix. Els usuaris posaven a disposició de tothom la música que s'havien escarrassat a transformar a format mp3 i allò ja era xauxa: cançó que vull, cançó que tinc. Vaig aconseguir -per fi!- la versió sencera de l'èxit de Barry White, i vaig retrobar antics amics que em pensava que mai més no tornaria a escoltar, com Rama Lama Ding Dong (1978) -el casset feia anys que havia mort, amb la cinta desgastada per l'ús- o l'Sta y (1977) de Jackson Browne que vaig deixar d'escoltar quan es va ratllar el 45 corresponent.

De seguida algú va veure que "allò" podia ser un negoci i con diu l'adagi, a cal pobre la felicitat dura poc, perquè el 2001 els amic d'Apple s'empesquen l'iTunes. La filosofia és la mateixa: "Demana, que segur que ho tenim. Però ja no és de franc, eh?" Amb l'iTunes i els iPod i similars ja no és cap problema escoltar exactament les cançons que vols i en el moment que vols, i poder portar a sobre milers de cançons ben classificades i ordenades. Una meravella.

I tot això ve, tot aquest llarg post que m'ha sortit, tot ve arran que jo em pensava que ja no em podia sorprendre res més, que en aquest món ja estava tot inventat. Doncs no. Recentment acabo de descobrir la cirereta del pastís. Allò que ens ha passat a tots i que fa tanta ràbia, de sentir una cançó en un anunci a la tele i no saber quina és i anar fent el ridícul cantant-la als coneguts a veure si algú te la identifica i la pots descarregar d'on sigui, s'ha acabat. Allò d'intentar copsar-ne la lletra i posar-la al Google i a veure si hi ha sort i trobes títol i autor, també s'ha acabat. Sort, perquè la darrera vegada que m'hi vaig posar va ser amb una cançó de Revólver, que jo em pensava que era la gran novetat i ves per on que no, que és del 2004... Tot això s'ha acabat perquè l'iPhone té una app meravellosa que es diu Shazam que capta uns minuts de la cançó, d'on sigui -ràdio, televisió, un altre reproductor...-, l'envia al seu servidor i et retorna un tag, una etiqueta, amb el títol, l'autor, l'àlbum, l'enllaç a l'iTunes per baixar-la, al Youtube per veure'n el vídeo, biografia de l'autor i un munt de coses més. He provat amb diverses cançons en anglès i en castellà i ha funcionat. Però no ha identificat el Bon dia dels Pets (1997). El meu fill ha deduït que tot plegat en té la culpa el fet que encara no som un estat com cal. I segurament té raó.

El "senyor" del Mercedes

2008-12-30T16:33:00.003+01:00

Avui ha estat mala idea anar a una gran superfície del centre de Barcelona, ja que tothom sembla que ha tingut la mateixa idea, però ja hi sóc i he d'amortitzar els 25 km recorreguts i els tres quarts d'hora invertits. Altrament, demà em tocarà tornar a baixar.
Faig una cua que sembla que es mou centímetre a centímetre per accedir a l'aparcament soterrani. Segurament, si les persones incíviques no aparquessin en filera doble, transitar seria més fàcil...
Finalment entro a l'aparcament, desisteixo de la primera planta i vaig directament a la segona. Voltes i giragonses entre columnes i cap espai buit, fins que algun ésser suprem m'agraeix alguna cosa bona que dec haver fet per a algú i davant meu una parella carregada de bosses va cap al cotxe que està a dos metres del meu. Abaixo la finestreta i els pregunto si marxen -mai se sap, potser només vénen a descarregar i tornem-hi- i em diuen que sí, i els desitjo de tot cor un bon any 2009.
Per facilitar-los la maniobra de sortida faig una mica de marxa enrere amb tanta mala sort que en aquell moment s'apropava per darrere un senyor dins un Mercedes. Dic un "senyor" perquè a priori tothom que ja ha passat dels vint-i-cinc, per mi mereix aquest tractament educat, si més no fins que ens presentem i ens diguem allò de "ens parlem de tu, oi?". En fi, que topem lleument en la meva maniobra de recula i la seva d'aproximació.
Culpa meva del tot, sens dubte, i encara que no ho hagués estat, com que una ha anat a escola de monges, baixo immediatament del cotxe i el primer que dic és "Disculpi, ja ho arreglarem", ignorant encara si li he aixafat res o si només li he tret la pols del carrer, però per si de cas, que quedi clar que sigui el que sigui, ja ho arreglarem i farem papers si cal.
Ai las! El senyor del Mercedes, que perd totalment els seus, de papers, i de senyor ja no en té res! Que si on tens el cap, que si aneu pensant en vés a saber què -ara que hi penso, aquest plural globalitzador segur que era intencionadament un plural que acollia totes les dones al volant, per descomptat-, que si mira com plora la criatura de l'ensurt que li has donat...
Torno a demanar disculpes, m'apropo al darrere del cotxe per comprovar com està la criatura -cosa que ell no ha fet, només s'ha preocupat del parafangs del seu cotxe- i davant la meva sorpresa viatja al seient de davant, plorant desconsoladament com fan les criatures de cinc o sis anyets, que no haurien de viatjar al seient del davant, "senyor" del Mercedes, per si una mala persona com jo comet el terrible delicte de no vigilar prou i topar lleument contra vostè.
L'home no escolta, només escridassa, tot i que el cotxe no té absolutament res, ni una rascadeta, res de res, i el nen sí que plora, però ell està massa enfeinat escridassant-me a mi per anar a parlar-li. Acabo per oferir-li que es quedi la plaça de pàrquing lliure, davant la mirada astorada de la parella de les bosses, que deuen pensar que som d'un grup d'animació que contracta el centre comercial per entretenir els clients... I també me la rebutja de mala manera. No accepta les meves disculpes, no em demana papers del cotxe, no vol la plaça per aparcar que li cedeixo com a compensació. Què vol aquest individu???
Arribo a la conclusió que no vol res. Desfogar-se i prou. Sóc el seu boc expiatori. El "senyor" del Mercedes, o bé està fins als nassos de passejar el nét que li han encolomat perquè el distregui, o bé ha passat mala nit perquè ahir va sopar massa, o bé ha passat massa bona nit i ha hagut de dormir com un angelet quan ell hauria volgut una nit més mogudeta.
La parella de les bosses surt com pot, jo faig maniobra per aparcar i quan deixo el camí lliure marxa d'una accelerada, dins el Mercedes, obviant que els rètols prohibeixen circular a més de 10 km per hora, obviant que porta un nen menor de 12 anys al seient del davant, i obviant allò més obvi: que la parella de les bosses i jo ens hem desitjat bones festes i a ell ningú no se l'ha ni figurat. Que el bombin, al "senyor" del Mercedes!

(Drive my car, The Beatles, 1965)

Bon Nadal!

2008-12-24T11:46:00.003+01:00

El que de debò compta en la vida és estimar i ser estimat.
Molt bones festes de Nadal a tothom, plenes de pau, amor i felicitat.

(Stand by me, 2008, la primera de les cançons arreu del món de la iniciativa Playing For Change: Peace Through Music. Versió d'un clàssic de 1905, la versió més famosa de qual és de 1961 i a càrrec de Ben E. King)

Els somnis es fan realitat

2008-11-05T08:02:00.008+01:00

Fa 40 anys van assassinar algú que havia tingut un somni. Aquesta matinada del 5 de novembre de 2008, algú altre ha pogut fer-lo realitat.

Martin Luther King (Atlanta 1929 - Memphis 1968), discurs I have a dream a la Marxa de Washington per als Drets Civils, 28 d'agost de 1963.

Barack Hussein Obama (Honolulu 1961), serà el primer president afroamericà dels Estats Units d'Amèrica, després d'una campanya electoral en què la seva bandera ha estat el Yes, we can.

(Discurs de Barack Obama al Grant Park de Chicago, 5 de novembre de 2008)

Diada Nacional de Catalunya

2008-09-09T11:23:00.003+02:00

Estic de vacances, i no són continuació de les del post anterior, no, que només en vaig fer 9 dies el mes d'agost i per això ara m'he agafat aquests 4 dies de setembre.

Com que les vacances són per no fer gaire res, em dedico a facebookejar, a twittejar, a mirar pel·lis i cantar amb el Singstar.

No sé si m'abellirà d'escriure un post sobre la diada. Però com que l'amic Ricard de la Teranyina ja n'ha fet una pàgina web molt bona, us la deixo aquí: Diada Nacional de Catalunya.

Bona diada a tothom!

(Els Segadors)
(sembla mentida però no he trobat cap vídeo de la versió actual dels Segadors mínimament acceptable)

Vacances a la Costa Brava

2008-08-17T20:23:00.002+02:00

Començo vacances a la Costa Brava. Una setmaneta. Vull reposar moltíssim i desconnectar de tot allò que no m'abelleixi i fer tot allò que em vingui de gust. A veure si ho aconsegueixo. De moment, he passat de la família (no he anat ni a jugar a cartes amb els pares ni a passejar pel poble amb les nenes) i m'he instal·lat tranquil·lament a llegir blocs amics. Això és vida!!!
(Holiday Rap, MC Miker & DJ Sven, 1986, sobre un tema de Madonna)

Paper mullat

2008-07-18T20:12:00.004+02:00

He entrat disposada a esbravar-me contra el Diari de Girona per l'enrenou que m'ha muntat amb la seva falsa notícia que em caso.

Que algú manifesti públicament en un perfil de xarxa social com és el Facebook que està promès/a (engaged, en la versió anglesa) no licita ningú a esbombar en un mitjà de comunicació, sense contrastar-ho amb la persona interessada, que -copio textualment- "es casarà aviat".

Fins a cert punt estaria disposada a admetre que, donada la definició que fa el Diccionari de la Llengua Catalana IEC de l'adjectiu "promès/a" (persona que s'ha promès o ha donat paraula de casament), el Diari estaria en el seu dret d'interpretar les coses en aquest sentit.

Ara bé, que continuï la notícia dient que he anunciat en una nota -inexistent del tot- que "tots dos estem compromesos i hem decidit casar-nos" i rebli el clau dient que l'anunci es va fer l'endemà de concloure el Congrés de CDC, ja passa de taca d'oli. Ni hi ha nota, ni s'ha fet cap anunci, ni res de res.

Vull creure que el/la periodista no tenia amb què omplir l'espai que li pertocava i ha sortit del pas amb això. Lamentable. Lamentable que aquesta persona no hagi aprofitat les 14 línies de què disposava a la Finestra de Política per parlar de temes seriosos que de ben segur interessen molt més la ciutadania que no pas un eco de societat sense cap fonament.

En qualsevol cas, amics, amigues, coneguts, conegudes, pare i mare, família tota, Iu, fill meu, NO ENS CASEM. No us hem deixat d'estimar i per això no us hem convidat; no tenim prevista una fugida a Las Vegas per disfressar-nos d'Elvis i Marilyn i signar una llicència de matrimoni; no busquem sortir al paper imprès com una Belén Esteban qualsevol. Continuarem per molts anys vivint molts feliços en pecat, sense cap altre paper pel mig que les pàgines del Diari de Girona al terra de la cuina quan és recent fregada, que és l'única cosa per a la qual serveix aquesta publicació.

(The chapel of love, The Dixie Cups, 1964)

Cap a l'escola falta gent

2008-07-17T22:22:00.003+02:00

És decebedor escoltar que el conseller Castells es 'decepciona' davant algunes coses; i encara m'impressiono cada vegada que un membre del govern té la 'impresió' que les coses van millor del que anaven, tot i que alguna cosa falla, si Ryanair redueix vols i el delegat del Govern a Girona, Jordi Martinoy, insisteix a fer-nos creure que és 'rentable' un vol que segons Ryanair ja no és rendible. Potser Martinoy volia dir que el vol era susceptible de ser rentat?

El cas és que ahir Felip Puig va posar el dit a la llaga i va dir allò que molts catalans pensem i ningú no havia gosat dir fins ara públicament: que ens fa vergonya que la màxima autoritat del nostre país hagi d’anar a signar els llibres d’honor amb una llibreteta de la qual copia les dedicatòries perquè no sap escriure correctament la llengua del seu país; que ens fa vergonya que faci tants anys que viu a Catalunya i encara parli tan malament el català; que ens fa vergonya que a banda de no parlar bé la nostra llengua no en parli bé cap altra, tret del castellà.

A Catalunya, quan hom oposita per a qualsevol plaça a qualsevol administració pública nacional, ha de demostrar uns coneixements de llengua catalana; si hom és jove, els coneixements es donen per assolits en base a un COU o a un batxillerat; si hom ja no és tan jove, habitualment ha d’acreditar el famós nivell C. Ai las! Per què hom ha de saber expressar-se en un català correcte, oralment i per escrit, per fer de jardiner municipal i en canvi no cal per exercir de Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya?

Ja ho sé que de Najat El Hachmi no se’n troben sota les pedres; ja ho sé que d’iniciatives com El català, llengua comuna no se’n fan cada dia; ja ho sé, perquè s’han ben afanyat els del Fricandó Matiner a recordar-nos-ho, que en Felip Puig tampoc no parla un català estrictament normatiu. Però entre el català que parlem la majoria de nosaltres, inclosa la Najat, en Amsah, en Yu o la Meibol, i el ‘montillesc’ amb què s’expressa el nostre president, hi ha un abisme.

President, no us demano “setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”, ni que feu bé totes les caigudes preposicionals; fins i tot us perdonaria alguna relliscada amb els verbs incoatius. Però una prosòdia una mica més acurada sí. I si cal, mengeu cues de pansa per memoritzar algunes frases, però, sisplau, deixeu el bloc de notes a casa!

(Escuela de calor, Radio Futura, 1984)

Bitàcola d'una delegada al 15è Congrés de CDC: ja s'ha acabat

2008-07-13T22:01:00.002+02:00

Ara sí, ja s'ha acabat.

Sóc a casa, cansada de debò.

1.434 esmenes, un munt de transaccions, desenes de votacions, àpats a deshora, poques hores de son, abraçades amb amics, alegries i disgustos, més esmenes, més votacions, més anar amunt i avall. Ha fet calor al plenari de gom a gom i fred quan anit només érem quatre gats. Hem rigut molt, hem estat seriosos quan ha calgut.

La cloenda, fantàstica. Una lliçó de civisme la rebuda als convidats d'altres formacions polítiques. Ni un xiulet, ni una reprovació: tothom ha estat aplaudit i benvingut. Un mestre de cerimònies excel·lent, en Pere Macias. Un CEN que s'estrenava, amb veterania alguns, amb nervis a flor de pell els nous. El discurs d'en Felip Puig, engrescador, "canyero", patriota, ens ha deixat les mans calentes de tant aplaudir. El parlament de l'Artur Mas ha palesat, per si algú encara no ho tenia clar, que "Mas, president!"

Fins a d'aquí a quatre anys, Congrés.

Fins demà, bloc.

(L'hora dels adéus, tradicional catalana)

Bitàcola d'una delegada al 15è Congrés de CDC: les darreres hores

2008-07-13T16:21:00.003+02:00

Això s'acaba...

Aquest matí hem aprovat les 4 ponències, totes quatre amb un percentatge altíssim, la qual cosa demostra que després de tantes hores de discutir esmenes i transaccionar hem arribat a un redactat final que complau els delegats d'una manera quasi unànime. Desitjo que aquest "tots a una" es mantingui els propers quatre anys en què haurem de posar a la pràctica els dictats de les ponències.

Després s'han presentat les candidatures a presidències de federació. Poques sorpreses, una candidatura per federació. Sorprèn, però, la diversa concepció que es té del que ha de ser una executiva de federació: hi ha qui amb sis persones farà el fet; hi ha qui en necessita vint-i-una. Hi ha qui s'envolta de persones de la seva confiança, siguin d'on siguin, i hi ha qui vetlla curosament perquè tots els municipis i/o comarques hi siguin representats.

I s'han presentat les secretaries excutives de CDC. Una colla. Alguna nova incorporaració, alguna baixa... El partit es va renovant, tot segueix el seu curs.

He anat a votar i tot seguit a la constitució del Consell Assessor Nacional, una iniciativa gestada a les comarques gironines que ara s'ha formalitzat en aquest Congrés i s'ha estès a nivell nacional. Cal aprofitar els actius humans del partit, l'experiència d'aquells qui han exercit càrrecs directius a diferents nivells. En podem aprendre moltes coses, n'estic segura.

Tinc la sort de d'haver pogut compatir el dinar amb membres d'aquest CAN: Rosa Bruguera, exdiputada al Parlament de Catalunya; David Marca, exsenador; Vicenç Bagué, exsenador i exalcalde de Tortosa; Jordi Jordà, exdiputat al Parlament; Joaquim Ferrer, exconseller i lluitador incansable per la nostra llengua; Glòria Riera, exsecretària general de Cultura i exdirectora general de Patrimoni; i Jordi Vila-Fortuny, també exdiputat al Parlament. La conversa ha estat molt interessant. Tothom coincideix a dir que feia falta articular un òrgan com el CAN i tothom té moltes ganes de treballar i posar un altre granet de sorra al projecte de CDC. Gent incansable, que ja han posat no un granet sinó una galleda o fins i tot un camió de sorra a la tasca de construcció del nostre país, i que encara els queden energies i ganes i empenta per posar-n'hi més.

Abans de marxar faig un tomb pel menjador i retrobo vells amics: Jaume Aligué de Lleida, Salvador Servià de Pals, Trinitat Neres de Begur -la meva estimadíssima Trini, amb qui tantes coses he compartit, bones i dolentes, alegries i alguna pena-, Joaquim Llimona de l'antic Patronat Català Pro Europa; i l'incombustible Salvador Carrera, a qui carinyosament sempre he anomenat "el meu senador preferit". Un petó, Salvador, amb el permís indubtable de Donya Irene.

I ja està. Ara, en un raconet tranquil escrivint aquest, potser, penúltim post congressual.

M'ho he passat bé. Hem fet feina, ens hem trobat els companys de Federació, els companys de partit a qui només veus de congrés en congrés o de campanya en campanya -tot i que els darrers anys el ritme electoral fa que les trobades no siguin tan espaiades com habitualment. I he conegut en persona molts col·legues blocaires i twiters, cosa que sempre és d'agrair, allò de poder posar una cara amiga a un text atractiu.

Me'n vaig al plenari a escoltar els resultats de les votacions i ja només mancarà la cloenda.

Aquest matí he penjat el Viatge cap a Itaca -com tothom sap, la versió musicada de Lluís Llach d'un poema de Kavafis- com a regal virtual a una bona amiga. L'home de la meva vida, però, m'ha ensenyat que, per Catalunya, ens cal Machado, no Kavafis. Per a tu, doncs. De tot cor. I molta força, molta sort, i no defalleixis mai. Ens en sortirem!

(Cantares, Joan-Manuel Serrat, 1969)

Bitàcola d'una delegada al 15è Congrés de CDC: ja som a la recta final

2008-07-13T10:53:00.002+02:00

Breu post. Ja som gairebé al final del camí. Han estat dos dies i mig de treball intens però satisfactori. No del tot. Sempre hi ha coses que hauries volgut que s'aprovessin d'una altra manera. Sempre hi ha coses en què hom desitjaria anar una mica més enllà i la prudència d'una majoria que et supera no ho permet. És el joc de la política.

Continuo seguint el plenari i torno d'aqui a una estona.

(Viatge a Itaca, Lluís Llach, 1977)

Bitàcola d'una delegada al 15è Congrés de CDC: 11 de la nit del 2n dia... i continuem

2008-07-12T22:57:00.003+02:00

La parada tècnica per dinar no ha donat temps per a res més que per menjar i agafar forces per continuar. Ara els budells ja em ronquen i em menjaria un bou! Sort de la bossa de Conguitos que he posat dins la bossa! Caducats i tot -això ho he vist ara- són boníssims. Em twitteja un delegat de la ponència 3, en Carles Oriach, que està menjant galetes Pim's. Quina enveja! A aquestes alçades en què la glucosa que alimenta el cervell ja gairebé s'ha esgotat, la imatge d'una Pim's de taronja, amb la massa esponjosa de la base, la melmelada gelatinosa enmig i la cobertura de xocolata negra al capdamunt, és més envejable que un menú de degustació al Celler de Can Roca!

El dia ha estat dur. Hem acabat el matí amb la duríssima "esmena d'Unió", un clàssic de tots els congressos. L'havent dinat ha estat també frenètic, i la pausa per escoltar els candidats a càrrecs unipersonals ens ha relaxat tant que ara, acabades les votacions, la ponència s'ha anat buidant i quedem quatre gats.

Estem esmenant els estatuts i la cosa és força avorrida. No sabrem resultas de les votacions fins demà matí, per tant, acabades les ponències 2 i 4, només quedem els de la 1 i la 3 sense cap altre alicient que anar passant esmena rere esmena...

A mi ara ja m'és força igual tot, francament. Confio plenament en la ponència, segur que s'han pensat molt bé els textos i tot plegat nosaltres som uns perepunyetes que discutim la xocolata del lloro, el sexe dels àngels i si va ser primer l'ou o la gallina. Quan tinc gana i son, em poso de mal humor i no sóc bona per a gaire res.

(High hopes, Frank Sinatra, 1960)

Bitàcola d'una delegada al 15è Congrés de CDC: migdia del segon dia

2008-07-12T12:48:00.003+02:00

Són tres quarts d'una i comencem el debat de ponència amb una hora de retard. L'informe de gestió de l'executiva s'ha allargat, el desallotjament del plenari, l'adaptació de la sala de plenari a sala de ponència... Ara ja parla en Lluís Corominas: explica l'organigrama de direcció que es presenta a aprovació. Hi ha canvis respecte de la proposta inicial de la ponència, en base a les aportacions en forma d'esmenes que han fet els delegats. No em desagrada.

El totxo d'esmenes se'm desmunta cada vegada que el toco. Mil quatre-centes i escaig són moltes esmenes. Per sort, les 300 primeres ja les vam enllestir anit i el totxo s'ha aprimat sensiblement.

Em dedico a la ponència i tornaré al bloc quan fem l'aturada tècnica per dinar; no sense felicitar, abans, l'executiva actual per l'exitosa aprovació del seu informe de gestió amb un 98,6% de vots favorables. El meu humil agraïment per la feina feta i el desig que la propera millori encara, si és possible, el nivell de satisfacció que generi en la militància.

(La camisa negra, Juanes, 2004)

Bitàcola d'una delegada al 15è Congrés de CDC: fa 7 hores que hi som

2008-07-11T22:36:00.005+02:00

Finalment tinc connexió! He arribat a les 5 de la tarda i el primer que he vist ha estat una mena de sala d'espera, tipus aeroport, en què un munt de gent estava treballant sobre els portàtils. Eren els blocaires del Congrés. Hi havia en Toni Ibàñez, la Montserrat Candini, en Rubèn Novoa, en Cristòfol Bordes, l'amic blocaire d'ERC Manel Bargalló (no us perdeu la seva iniciativa del Bloc Gran del Sobiranisme!)... i en Carles Puigdemont, que preparava la seva intervenció a la taula rodona sobre política 2.0. It's been exciting!

La taula rodona ha estat molt interessant. Mereixedora d'un post individual. Queda pendent. Uns tastets:

Catalunya és una font de ciberactivisme i els blocs són el pal de paller de la política 2.0. A la xarxa, Catalunya és sobirana, té independència. És la Catalunya 2.0. (Saül Gordillo).
No és el mateix un bloc polític que el bloc d'un polític. De blocs polítics n'hi ha de tres menes: de propaganda política, d'informació política i d'opinió política. (Carme-Laura Gil).
Hem passat de societat civil a comunitats digitals. De militància passiva a ciberacció. De democràcia participativa a democràcia deliberativa. El missatge polític ja no es controla, dins les xarxes socials, i el polític ha d'acceptar i aprendre a jugar segons les noves regles del joc. Si s'aconsegueix una Convergència 2.0, pot guanyar a la Catalunya 2.0. (Marc Vidal).
La política ha trigat molt a adaptar-se a les TIC. Fins ara només havia passat a format electrònic el que feia en format paper. El ciutadà 2.0 està permanentment informat, extrema el seu sentit crític, i fa que la política sigui un plebiscit permanent. (Carles Puigdemont).

Després, la presentació del Congrés a càrrec de Xavier Trias i de Felip Puig, votacions de tràmit i la introducció magistral de Jordi Pujol. Ens ha regalat amb la versió 2.0 d'aquell "tites, tites" de fa uns anys: cal treballar i fer bé les coses, però no es pot demanar segons què a segons qui.

Gairebé eren les 9 quan hem començat els debats de les ponències. A la ponència 3, Organització. La casa gran del catalanisme, tenim 1.434 esmenes. Són dos quarts de dotze de la nit, i encara no n'hem vistes 200... I això que la majoria dels delegats i les delegades van a la idea, no reparteixen la seva atenció entre la ponència i el bloc, com jo.

(Y nos dieron las diez..., Joaquín Sabina, 1992)

Bitàcola d'una delegada al 15è Congrés de CDC: a 2 hores de l'inici

2008-07-11T15:06:00.003+02:00

Arribo a casa des de la feina. Matí infernal. Per sort, el .Mac ja funciona i recupero tots els missatges! Per sort, en Roc em soluciona el problema del bloc i el web del congrés. Per sort, trobo un paquet de ravioli a la nevera que em servirà de dinar ràpid abans de baixar corrent a Barcelona. Tot plegat, un munt de bons auguris.

PD A les notícies de les dues les emissores de ràdio nacional s'han fet ressó del congrés, de les paraules del secretari general, de les expectatives de futur. Anem bé.

(The final countdown, Europe, 1986)

Bitàcola d'una delegada al 15è Congrés de CDC: a 9 hores de l'inici

2008-07-11T08:43:00.003+02:00

Sento les notícies de primera hora a les ràdios nacionals i m'esparvero quan sento que vivim en un país de somni idíl·lic en què tot funciona perfectament, no hi ha crisi econòmica, ni atur, ni aturades de trens, ni obres que s’enfonsen, ni caps de comunicació que pleguen abans no els fotin fora... i l’única preocupació que ens pot treure el son als catalans és la crisi de govern al Barça. I jo sense saber-ho!

Baixo a la realitat quan la segona notícia del dia és el nostre Congrés en algunes emissores i temes menors en unes altres.

Companys, companyes de Congrés: posem-nos les piles aquests tres dies, perquè Catalunya ens necessita més que mai.

PD Els meus posts al bloc no s’actualitzen a la pàgina web del Congrés que fa el seguiment dels blocaires. Intento connectar via twitter amb algú de l’organització però no me’n surto. La nostra política 2.0 tot just és 1.99. Tot arribarà.

PD2 Tot just ara puc llegir la magnífica entrevista d’ahir al nostre número 2 de facto i que si tot va bé serà ratificat demà. Endavant, Felip!

(Hoy puede ser un gran día, Joan-Manuel Serrat, 1981)

Bitàcola d'una delegada al 15è Congrés de CDC: a 15 hores de l'inici

2008-07-11T01:25:00.004+02:00

D'aquí a 15 hores començarà per a mi el 15è Congrés de CDC. Començarà una mica abans que per a molts altres delegats i delegades, perquè els blocaires hi anirem una mica abans per participar en una taula rodona ad hoc. La política 2.0 comença a entrar per la porta grossa de la que serà la casa gran del catalanisme.

Sóc delegada a la ponència 3, la d'organització. Tradicionalment, la que pateix més esmenes, la que triga més a tancar-se, la que fa endarrerir les votacions, alterar l'ordre del dia, posar nerviosos els dirigents i fer sentir decisives les bases.

Fa unes hores m'ha trucat un company de comarca i m'ha comunicat que hem transaccionat un munt d'esmenes amb la ponència. Lamentablement, no n'hem pogut parlar detalladament perquè jo encara era a la feina. Però les breus pinzellades informatives són sorprenents, per inesperades. Hem transaccionat l'esmena d'Unió? La dels presidents de federació? Ho he entès bé, Quim? Són bones notícies. Hem fet molta feina aquests dies de debat precongressual, i comencem a recollir-ne els fruits.

No tot són bones notícies, però. Arribo ara a casa, a quarts de dues de la matinada, amb la intenció de deixar el portàtil a punt per a demà, amb tots els textos descarregats i degudament ordenats, amb el programari a punt per poder twittejar i twitxrerar a cor què vols, i el servidor de correu de .Mac ha caigut i només puc fer la meitat de la feina.

Demà serà un altre dia.

PD Un sopar de feina molt interessant. Amb dos veneçolans i una veneçolana, antichavistes, que ens han fet posar els pèls de punta amb els seus relats polítics. El matrimoni, ella professora universitària, ell enginyer civil -enginyer de camins a casa nostra-, només pel fet de signar el famós "firmazo" en què es demanava un referèndum per validar el suport a Chaves, van veure com la seva vida es girava com un mitjó. Ella, com se li tancaven les portes a accedir a projectes de recerca que fins aleshores l'havien acollida sense cap problema. Ell, com havia de deixar d'exercir la seva professió, ja que no aconseguia cap licitació pública, i es veia obligat a guanyar-se la vida en una granja de pollastres. Es veu que un funcionari "rojo" va elaborar una base de dades amb totes les persones signants del "firmazo" i la va penjar a internet. Diuen que les empreses, abans de contractar ningú, consulten la llista. També ens expliquen que l'obsessió de Chaves pel vermell el va portar a l'extrem de pintar l'ambaixada veneçolana a Lima, un edifici històric, d'aquest color -com ha fet amb gran part dels edificis emblemàtics del seu país- i només va restituir-lo al seu color original quan el conflicte diplomàtic va assolir cotes insostenibles. El problema veneçolà no és només Chaves. Com ens expliquen aquests amics, l'oposició és "un saco de gatos" en què hi ha més candidats que votants. Ho tenen pitjor que els catalans, que ja és dir.

(CDC obre el 15è Congrés a la participació dels blocaires, Felip Puig, 26/06/2008)

Listen, read, watch

2008-05-25T21:21:00.003+02:00

El cap de setmana no ha estat gens frugal, en l'àmbit del consum cultural.

He comprat el darrer disc de la Rosario, Parte de mi. No sóc fan de la Rosario. De fet, és el primer disc que li compro. I m'ha enamorat. I no pas perquè faci una versió en català de Paraules d'amor, no. És tot plegat. Arriba molt endins. Potser perquè som de la mateixa generació i el que és part d'ella també forma part de mi. He recuperat cançons que feia anys que no sentia. Recomano especialment Por tu ausencia, popularitzada a l'Estat espanyol el 1994 pel malaguanyat Manzanita sobre una cançó original de 1992 de l'argentina Sandra Mihanovich i destrossada l'any 2006 per Danza Invisible.

I he tornat a escoltar diverses vegades el darrer cd d'Estopa, Allenrock. A aquestes alçades ja deu haver quedat clar que m'agrada la rumba, oi? Si ara em truquéssiu al mòbil se sentiria la cançó que Estopa va fer per al darrer Eurobàsket, Showtime... De moment em quedo amb una cançó del cd en el més pur estil Estopa: Cuando amanece. Segurament l'aniré escoltant els propers dies i m'enamoraré d'alguna altra...

Pel que fa a la lectura, he acabat dos llibres: En perill d'extinció, on Pau Vidal recull 100 paraules o expressions que segons ell cal salvar, i amb qui no estic ben bé d'acord. En Pau Vidal no pot amagar que és de Barcelona i no deu haver anat gaire arreu a sentir parlar la resta de catalans, perquè altrament no entenc que consideri en perill de mort paraules que jo sento cada dia: fotimer, enguany, nyicris... Per no esmentar la superpopularitzada "cabòries!", però això ja són figues d'un altre paner. No m'ha agradat gens, tampoc, que acusi indirectament l'expresident Jordi Pujol de ser l'artífex de la mort de "xampany" en favor de "cava". Són dues coses diferents. Al Cèsar, el que és del Cèsar.

El segon llibre, una de les supervendres de l'any, El noi del pijama de ratlles, de John Boyne. M'ha agradat força. El final, sorprenent. Vas intuint que passarà alguna cosa, fas conjectures, supòsits, però jo, mai de mai no haguera imaginat el final que s'esdevé. D'una tendresa aclaparadora, la visió de la segona guerra mundial a través dels ulls d'un nen alemany de 9 anys i fill d'un alt comandament nazi.

I finalment, la pel·lícula. Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall. He tingut sort i l'he poguda veure en català! No diré gaire res de la trama perquè havent-se estrenat dijous passat al nostre país tampoc no és pas qüestió d'esgarriar la sorpresa a ningú. Però... previsible. Molt previsible. O potser sóc jo qui m'hauria de dedicar a escriure guions cinematogràfics, però m'he passat la pel·lícula anticipant-me mentalment a les suposades sorpreses i cops d'efecte i fins i tot a frases del diàleg. Tot i així, Indiana Jones és molt Indiana Jones, i he gaudit del film com tota la mainada que majoritàriament omplia la sala. A destacar alguna picada d'ullet per als més grans, com una referència plàstica a Marlon Brando i a les pel·lícules anteriors de la saga.

Gustos i disgustos

2008-05-24T23:14:00.002+02:00

Podeu llegir el meu darrer post al bloc de l'EDP: Gustos i disgustos.
(All you need is love, The Beatles, 1967)

Mandra

2008-04-17T19:37:00.002+02:00

Fa gairebé un mes que no escric al bloc. Fa molts dies que no em connecto al twitter. Astènia primaveral o mandra pura i dura?
A veure si la cançó m'anima...
(Sabor de amor, Danza invisible, 1982)

Oído, cocina?

2008-03-10T10:48:00.009+01:00

ZP haurà de començar a plantejar-se molt seriosament que sense els vots dels socialistes de Catalunya no seria president. A casa seva diuen “es de bien nacidos ser agradecidos”. Veurem si això es tradueix només en un agraïment en clau de partit a Montilla i companyia o ho fa extensiu a tot el votant socialista català i a allò que aquests representen, inclosos, i molt especialment, els que no pertanyen al sector dels barons socialistes del Baix Llobregat.
ERC haurà de començar a pensar si li convé continuar formant part d’un govern tripartit en què s’ha demostrat que el peix gros s’està menjant el petit. El PSC ha pujat i els seus dos socis de govern, ERC i IC-EV, han baixat escandalosament. Fagocitosi política.
El PSC, que ara podria tenir grup propi a Madrid, haurà de demostrar si realment és el PSC o si és el PSOE a Catalunya. Ara té una oportunitat perfecte per aclarir les coses. Encara més, potser podria oferir aixopluc en una mena de “Grup Tripartit” als seus companys a Catalunya d’ERC i IC-EV, ara que han quedat sense grup propi, no?
Rajoy té les hores comptades. Com deia aquest matí un dels comentaristes de RAC1, només està esperant saber qui li clava la punyalada mortal (Tu quoque, Brute, fili mi).
CiU ha aguantat i fins i tot ha millorat sensiblement els resultats. Però no n’hi ha prou. Haurà de fer també un exercici d’autocrítica i reflexió interna molt important i urgent si vol tornar a ser alguna cosa. Avui per avui, amb tot el dolor que em produeix escriure-ho, no és decisiva enlloc.

(I don't like mondays, Boomtown Rats, 1979)

PD I Girona l'única circumpscripció sense diputat del PP! Visca els gironins!

Reflexions entorn al Dia Internacional de la Dona Treballadora

2008-03-08T20:10:00.003+01:00

ELS ORÍGENS

A principi del segle XX moltes dones van començar a treballar a les fàbriques en unes condicions molt dures: jornades laborals llarguíssimes, de dotze hores o més, i per uns salaris molt inferiors que els homes per la mateixa feina. Amb la progressiva incorporació de més dones al món laboral s'anava evidenciant que la seva situació era injusta, i poc a poc es van començar a organitzar.
El 1857 es va convocar una incipient manifestació d'obreres de la indústria tèxtil a la ciutat de Nova York com a protesta per les condicions de treball miserables que patien.
50 anys més tard, el 5 de març de 1908, a la mateixa ciutat de Nova York va començar una vaga d'obreres de la indústria tèxtil que reclamaven igualtat de salaris, reducció de la jornada laboral a 10 hores i reconeixement del permís d'alletament. Una de les protestes va tenir lloc a la Sirtwoot Cotton. Era el dia 8 de març i les treballadores es van tancar dins la fàbrica per reclamar una reducció de la jornada laboral a 10 hores. El propietari de la fàbrica va decidir calar foc a l'edifici per fer-les sortir d'allà dins. Van morir cremades -assassinades- més de 100 treballadores.
El 1909 es va celebrar per primera vegada el dia de la dona treballadora, als EUA, per iniciativa del Partit Socialista d'Amèrica.
El 1911 a Europa més d'un milió d'homes i dones van participar en diverses manifestacions en què es reclamava la igualtat per a la dona.
Finalment, l'any 1975 les Nacions Unides van declarar el 8 de març Dia Internacional de la DonaTreballadora.
El color lila va ser adoptat com a color insígnia d'aquest moviment pro-alliberament de la dona treballadora en memòria d'aquelles dones que van morir en la fàbrica tèxtil, ja que era el color de les teles que estaven teixint el dia que van morir.
El Dia de la Dona Treballadora, com l'Onze de Setembre, és una commemoració, no una celebració, perquè ens recorda un fet molt desgraciat que no s'hauria de repetir mai. És una jornada de reflexió sobre el llarg camí que han hagut de recórrer les dones per assolir el reconeixement dels seus drets. La mort d'aquelles dones, però, va donar peu a la resta de les dones del món a prendre iniciatives per tal de ser tractades amb respecte i igualtat.

LA REFLEXIÓ

El dia 8 de març, doncs, se celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora, en record de les dones que van morir tancades en aquella fàbrica mentre reivindicaven un salari equiparat al dels homes, una jornada laboral de 10 hores i el permís necessari per alletar els seus fills.
El sol fet que hagi d'existir aquest "dia" és fefaent que la dona no ocupa, encara, el lloc que li correspon en aquesta societat -a banda de problemes molt més greus que es donen en societats molt més repressives que la nostra.
De fet, potser l'esdeveniment més rellevant del segle XX no va ser la bomba atòmica, ni la investigació genètica, sinó la incorporació de la dona al món actiu i racional, és a dir, al món laboral, polític, artístic, filosòfic etc., àmbits en què se'ls havia negat la presència, sistemàticament i històricament, i en els quals se la considerava incapacitada fins aleshores.
Molts anys de lluita feminista per fer prendre consciència, a homes i dones, de la injusta condició a què es veia sotmès el sexe femení. I després de tanta lluita, les dones continuem atrapades en dos paranys: el de la consideració personal i el de la societat , que s'han aprofitat d'aquesta lluita en detriment dels drets de les dones.
Des que naixem que aprenem a funcionar amb esquemes de poder: en les relacions humanes sempre hi ha una personalitat dominant i una o més personalitats dominades; en els grups sempre hi ha un líder que dirigeix i que resta llibertat a la resta del grup pel que fa a les seves decisions. La misogínia -la por a les dones- de bona part del sexe masculí, especialment d'aquell que assumeix aquest lideratge, ha forjat una imatge de les dones molt allunyada de la realitat global -irracional, manipuladora, excessivament emocional, frívola...-, imatge que s'ha transmès i petrificat a través de la premsa, de la literatura, del cinema, de la música...
Així, encara avui una dona ha de donar proves constants de la seva intel·ligència, del seu equilibri emocional, de la seva independència, de les seves capacitats actives i racionals.
Pel que fa a l'abús que la societat ha fet de la situació de la dona, només cal anar uns anys enrere i recordar com la dona que treballava fora de casa era una mala esposa i una mare desnaturalitzada, ja que la seva feina natural era tenir cura de la casa i la família; avui, la dona que no treballa fora de casa és una inútil que viu del sou del seu home, ja que avui la feina de la mestressa de casa no "existeix": rentar, planxar, fregar, escombrar, cuinar, la pols, els llits, els nens, els avis, etc., és una tasca que no es té en compte, en part perquè "la fan els electrodomèstics", i en qualsevol cas, totalment menyspreada. I les dones que treballem fora de casa, sistemàticament i majoritària, ens veiem obligades a assumir les dues feines: la de fora de casa i aquesta altra que s'ha deixat de considerar com a tal. L'alliberament de la dona ens ha convertit en treballadores multitasca.
Actualment vivim en un món on tothom ha de treballar per viure. Parlar del "dret a treballar" ja no té sentit, ja que el fet de treballar s'ha convertit en un deure ineludible. Per tant, la lluita feminista, que ha defensat el treball de la dona per sobre de tot, ha abocat moltes dones a treballs en condicions miserables, en l'economia submergida, a desenvolupar activitats mecàniques i totalment avorrides.
No sembla pas una gran conquesta, oi? Des d'aquest punt de vista, la lluita feminista dins un sistema capitalista ha portat directament a l'explotació econòmica de la dona i a una interpretació errònia del progrés, ja que el fet que una dona avui pugui ser militar, per exemple, no és cap avenç social per a la dona. És més: la dona continua fent un treball gratuït i, a sobre, no valorat, treballi o no fora de casa, i fora de casa massa sovint encara no es valora la seva feina, des d'un punt de vista de prestigi professional i reconeixement econòmic, de la mateixa manera que si la mateixa feina la fa un home.
En definitiva, el que no ha quallat encara és que els homes i les dones som diferents, sí, però tenim les mateixes capacitats, desenvolupades cadascuna i en cada cas en major o menor grau. I aquest major o menor grau de desenvolupament d'una o altra qualitat es dóna en ambdós sexes, no exclusivament entre home i dona.
No hem de continuar de cap manera per la via de la lluita feminista radical, que no ens ha portat enlloc més que a treure més castanyes del foc a la societat. I tampoc no hauríem d'acceptar més engrunes de commiseració masculina traduïdes en programes de suport a la creació d'empreses per part de dones, dies de la dona treballadora, associacions de dones de tota índole... Ens hem de fer valer pel que som i pel que podem fer: moltes coses. Algunes, molt poques, potser no. Però els homes tampoc no en poden fer d'altres.
El món és divers i diversa és la naturalesa humana. Acceptem que som diferents, homes de dones, dones de dones, homes d'homes. I que cadascú té dret a trobar el seu punt just de realització personal, de reconeixement professional, d'equilibri laboral i econòmic. Igualtat, amb el punt de diversitat que dóna sentit a tot plegat. Al cap i a la fi, sempre s'ha dit que la mare naturalesa és sàvia...

(Woman, John Lennon, 1980)

Les formacions polítiques al Senat per les comarques gironines (i V)

2008-03-08T17:55:00.016+01:00

Pels pèls acabo aquesta minisèrie abans del dia D. Les quatre darreres formacions polítiques que presenten candidatures al senat a les comarques gironines.
Convergència i Unió. A aquestes alçades del bloc, suposo que qualsevol persona que llegeixi Elkarrizketa sap que són "els meus". Si més no, la primera meitat. El seu programa electoral és fet pensant en les persones, pensant en una Catalunya millor; possibilista, això sí, en la tònica de CiU. Crítica? I tant, encara que sigui la meva opció. L'eslògan "Respectaran Catalunya". Crec que cau en allò que s'ha retret tant a CiU: no té la patent de Catalunya; no pot intentar monopolitzar la defensa i l'estimació per la nostra terra.
Just a sota de CiU hi ha Por un mundo más justo. Té nom de concurs reality-show, no? La web, molt "friqui". Un personatge fictici anomenat Forrest Pum, una mena de rap chill out que va cantant l'ideari... No els veig gaire futur. I no dic que no sigui lloable lluitar per un món més just i perquè s'acabi la pobresa, però segurament no és la fórmula adequada.
Tot seguit, Els Verds - Alternativa Verda, que no són Els Verds que van amb IC i que a algunes demarcacions, com a Girona, gràcies al pacte de l'Entesa Catalana de Progrés no tenen candidatura al Senat. Aquests són uns altres verds, que semblen sortits de la màquina del temps i aterren al segle XXI provinents dels anys 70. Si no, no s'explica que el seu lema de campanya sigui "Per una Catalunya sense nuclears i lliure de transgènics". Em fan gràcia, aquesta gent. No volen nuclears, no volen parcs eòlics que malmetin el paisatge, volen l'abandonament dels combustibles fòssils... I com farem venir el gas natural de qui sap on, que aquí no en tenim prou? En bicicleta?
I per acabar, la Democracia Nacional. Són els de "los españoles primero". Està clar que amb aquesta gent, els catalans no ens salvem. El primer punt del seu decàleg és reformar la Constitució per mantenir la unitat de l'Estat espanyol, i tot seguit, sortir de l'OTAN. No val la pena continuar. Hi ha una dada, però, prou curiosa. Diuen que són el tercer partit que rep més visites a la web, després de PSOE i PP, segons el buscador Alexia (de fet, es refereixen a Alexa). No sé com deuen haver parametritzat la recerca perquè els doni aquest resultat.
I aquí acabo, amb ràbia i dolor solidari amb la família d'Isaías Carrasco, i amb la crida que ara més que mai cal anar, demà, a dipositar el vot a l'urna. Perquè no tornin aquells que durant molts anys no ens van permetre d'anar-hi, a votar. I perquè cap assassí pugui dir que el nostre no-vot és el nostre suport a la seva barbàrie.
(Libertad sin ira, Jarcha, 1976)

La Chacón no n'aprèn

2008-03-05T08:51:00.005+01:00

Diu la Chacón que un de més o un de menys a CiU o a ERC o a IC-EV no compta per a res, que el que compta seria un de més o un de menys per a PSOE o per a PP. Aquesta dona no n'aprèn. Ja va quedar retratada la seva prepotència i la seva manca de prudència i de visió política en la nit electoral de les eleccions nacionals de 2003, quan Felip Puig li anava demanant mesura davant les declaracions eufòriques de triomf socialista, alegrois que es va haver de menjar amb patates a mida que avançava la nit i es confirmava la victòria de CiU.

M'agradaria veure la cara de la Chacón si la nit del dia 9 l'aritmètica parlamentària propiciés que qualsevol partit d'aquests dels quals ha menyspreat gratuïtament el seu pes específic en la conformació del Congrés de Diputats es trasforma en decisiu a l'hora d'investir president ZP o Rajoy. No seria la primera legislatura en què les coses vénen d'un diputat...

Chacón, amaga els pinyos.

(Escuela de calor, Radio Futura, 1984)

Les formacions polítiques al Senat per les comarques gironines (IV)

2008-03-03T22:11:00.004+01:00

Si no m'espavilo arribarà el dia de les eleccions i no hauré acabat aquesta minianàlisi de les candidatures polítiques al Senat per les comarques gironines.
Avui toca en primer lloc la Unión Progreso y Democracia. En tinc prou amb un paràgraf de la seva presentació: Somos un partido nacional y concebimos España como una nación de ciudadanos libres e iguales de un Estado unitario y descentralizado integrado en Europa. Proponemos devolver al Estado algunas competencias exclusivas (como educación y fiscalidad) para que todas las comunidades autónomas sean iguales y todos los ciudadanos tengamos los mismos derechos y obligaciones, garantizados por un sistema judicial independiente y común, sin interferencias de los partidos políticos. Cria corbs, deuen pensar al PSOE...
Després, uns altres carlins: Partit Carlí de Catalunya. Això de "Catalunya" és una falca electoral, perquè no tenen cap interès a defensar-la. Honestos en són: comencen dient que són un partit "atípic" (sic). Defensen un poti-poti curiós: des d'afirmar que la propietat no és un bé absolut fins a una curiosa teoria de l'autogestió dels pobles coexistent amb el principi d'igualtat pel qual no accepten la desigualtat entre els pobles.
Uns que encara no saben que els anys han passat són els del Frente Español. De fet, no saben ni que hi ha internet, perquè he troba força referències en webs ultradretanes però cap web pròpia. L'última esperança era aquesta, però és una xorrada. L'única cosa que n'he tret clara és que estàn molt relacionats amb la Falange i amb Blas Piñar. Suficient per no parlar-ne més, oi? Com tampoc no val la pena esmerça moviment de dits parlant d'Alternativa Española, el decàleg dels quals parla de la ley de dios, de la indisoluble unidad de España, del dret a la vida i la defensa de la família, i m'arriba al cor -llegiu amb ironia- que diguin que Alternativa Española rechaza cualquier forma de racismo o xenofobia, enfocando el problema de la inmigración desde la caridad y la solidaridad con los más débiles y el interés nacional.
Acabo el dia amb el Partido Antitaurino Contra el Maltrato Animal. Vaig veure'n l'espot electoral havent sopat i gairebé trec els raviolis. Quin mal gust! Em fa gràcia que a la portada de la web hi ha unes instruccions per anar a votar totalment ofensives per a la intel·ligència de qualsevol persona major de 18 anys, del tipus "papereta blanca dins de sobre blanc, donar al president i aquest ho posa dins la urna". Increïble! Ah, i el seu programa electoral parla únicament i exclusiva dels animals i la seva protecció. Ni una paraula de polítiques socials, infraestructures, creació d'ocupació, habitatge digne... Això sí, reclamen, per exemple, etiquetado que diga al consumidor el grado de libertad que tuvo el animal. Ni mu -i mai millor dit- de les llibertats de les persones. A mi em fan esgarrifar, aquesta gent, molt més que les curses de braus o els assassinats de cries de foques.
(avís al navegant: la cançó d'avui pot ferir sensibilitats)
(Toreros Muertos, Los Toreros Muertos, 1986)

Les formacions polítiques al Senat per les comarques gironines (III)

2008-03-02T12:26:00.009+01:00

Ahir, a altes hores de la matinada, vaig veure espais electorals, i vaig coincidir amb algunes de les formacions polítiques que he comentat (I i II). Els anuncis, a l'alçada del que ja s'intuïa a la web. Cap sorpresa positiva.
Continuo amb una nova tanda de candidatures al Senat per les comarques gironines.
En primer lloc, els incansables, els que que tenen més moral que l'Alcoià: la Comunión Tradicionalista Carlista. Fan esgarrifar. El seu lema és Dios, patria, fueros, rey. El seu ideal és nada sin Dios. A partir d'aquí, podeu imaginar la resta. Si teniu curiositat, no us perdeu l'apartat de basar de la seva web. Venen els productes més inimaginables i alguns, com la caja de cerillas requeté, estan esgotats. O en van fer molt poquetes, o hi ha molt carlista amagat.
A sota dels carlistes tenen el seu espai els del Partit Republicà Català. Entro a la web i em sorprèn favorablement, des d'un punt de vista tècnic i mediàtic: està actualitzada, la majoria dels candidats tenen bloc, hi ha webs comarcals... Es declaren independentistes i republicans, la qual cosa ja m'agrada, i valoren enormement el paper de la llengua. Al meu parer, fallen quan parlen encara de Països Catalans i posen dins aquest sac la Catalunya actual, la Catalunya Nord, la Franja, les Illes i el País Valencià. Em sembla un plantejament anacrònic i poc respectuós amb les altres identitats nacionals. De tota manera, de tot el que he vist fins ara, encara em quedaria amb aquests, sincerament.
Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía. Qui no els coneix? La primera vegada que es van presentar a uns comicis, les darreres eleccions nacionals, el seu candidat a presidir la Generalitat de Catalunya sortia despullat als cartells. Després ens van demostrar els malabarismes lingüístics que saben fer en emprar alternativament el castellà i el català en els seus discursos. A ells devem que s'hagi parlat castellà a l'hemicicle del Parlament de Catalunya. Presumeixen de versió catalana i castellana de la web però és mentida: la majoria dels continguts són en castellà en ambdues versions. Conec una de les persones que conformen la candidatura a Girona: la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...
Canviem totalment de terç i trobem la Izquierda Republicana-Partit Republicà d'Esquerra. També tenen una web moderna i totalment actualitzada, tot i que feta amb poc pressupost, ja que incorpora publicitat del Google. Que no ens enganyi la versió catalana del nom del partit: la majoria dels candidats no demostren sentir-se'n gaire, de catalans, dient-se Venancio, Ramiro, Ana Rosa, Bernardo, José Antonio... Tenen penjat a la web un minivídeo electoral en què resumeixen què són i què volen: són l'esquerra federal, laica i progressista i volen la III República! Defensen la república, el laïcisme, les idees socials d'esquerres, el medi ambient, però enlloc defensen Catalunya. No interessen.
I tanquen la columna, amb el número 23 -si Michael Jordan ho sap tindrà un esglai- els del Partido Popular, que ni tan sols es molesten a posar allò que sempre diu la seva cap de llista, "som el Partit Popular de Catalunya". No. PP, a seques. Això vol dir que el PP de Catalunya no existeix, que només és una entelèquia? Segurament.
(Yes, we can, vídeo electoral de Barack Obama, Will.I.Am, 2008)

Les formacions polítiques al Senat per les comarques gironines (II)

2008-02-28T20:50:00.002+01:00

Desplego una nova part del llençol de color salmó -no sé perquè en diem color salmó: en ma vida menjaria salmó que tingués aquest aspecte!- i em trobo amb el Partit per Catalunya, curiosa formació que intenta monopolitzar amb aquest nom la defensa del nostre país, talment els altres partits treballessin per Andalusia, pel Kosovo o per la regió nigeriana del Bauchi; llàstima que quan entres a la seva web t'adones ben aviat que la seva defensa de Catalunya està enfocada des d'una òptica molt espanyola. No sé si m'explico... PARTIT PER CATALUNYA lluita per la Catalunya de tots, també dels catalans que se senten espanyols, que són majoria, i dels qui parlen castellà. Queda clar, ara, oi? Ai... quines ganes d'enredar el personal... Tan fàcil que seria anar amb la veritat per davant i haver-se dit Partit per la Regió Nordest d'Espanya, per exemple. Així, ningú no dubtaria de cap on van els trets.

A sota d'aquests pseudocatalans, doncs, una altra formació curiosa: el Partit Família i Vida. Quan entres a mirar qui són, veus que cada membre de la directiva dóna nom i cognoms, edat, professió, estat civil i, com era d'esperar, nombre de fills. S'emporta tota la meva admiració el representant de Lleida, de 48 anys i pare d'11 fills. No cal dir que són antiavortament i antieutanàsia. Per sort, també són contraris a la pena de mort. Això vol dir que mai que guanyin no ens passaran pel garrot si hem estat a favor d'alguna d'aquelles causes. Sempre és un consol, no?

Continuem i tornem a entrar en la franja de l'extremisme, ara per l'altra banda, amb la Lluita Internacionalista. S'autodefineixen com a organització política marxista revolucionària trotskysta i el seu objectiu és la revolució socialista i l'abolició de l'estat monàrquic, entre d'altres. Curiosament també criden a baix el govern del PP. No sé si no actualitzen la web des de fa quatre anys o si són visionaris i parlen de què ens espera el 10 de març. Si és així, espero que s'equivoquin. El que més em sorprèn és que un dels tres candidats sigui en Sebastià Salellas i Magret. Em consta que en Tià no és de dretes, per descomptat, però el feia més assenyat, francament. I parlant d'en Tià, memorable la intervenció del seu fill al programa d'en Toni Clapés a Rac 1 fa unes setmanes parlant d'uns immigrants detinguts de qui n'era l'advocat defensor. És ben bé que hi ha coses que la genètica no transmet, i una és el saber parlar davant d'un microfon.

Altra vegada cap al costat oposat de l'espectre amb el Movimiento Católico Español. I quins espectres! En una mena de web oficiosa que sembla que fa temps que no s'actualitza -vull creure que no existeix la web oficial- es veu una fotografia d'una paret de despatx en què comparteixen espai un sant crist, una foto de Joan Pau II, una d'en Franco, una imatge de l'àliga franquista i un parell de sants que no identifico. També una galeria de fotos de l'any de la picor del fundador d'aquest engendre, un escindit de la Fuerza Nueva de Blas Piñar, i bé... que no vull mirar res més, quina angúnia! Sembla que com a partit no existeix i que la seva presència a les eleccions es canalitza a través de l'Acción Juvenil Española. El seu lema al senat és Por una España como Dios manda. Deixem-ho estar.

I acaba la columna Escons Insubmissos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, amb web bilingüe i amb un objectiu poc comú que expliquen al seu manifest i que es resumeix que tots els escons que assoleixin -santa innocència!- quedaran buits i no retribuïts fins que s'adoptin les reivindicacions de l'esmentat manifest. Normalment qui es presenta a unes eleccions és per intentar assolir els objectius del seu programa electoral, no per deixar-lo damunt la taula i que et faci la feina un altre...

Demà, la tercera columna.

(Davant la mescla tan heterogènia d'avui, no puc evitar penjar això:

Macho Man, Village People, 1978)

La 22

2008-02-27T23:10:00.005+01:00

Fa anys que sóc clienta de la 22. El 20 d'octubre de 1978, dia en què va obrir les portes per primera vegada, jo tenia 13 anys, els que té ara l'Iu. Amb la gran diferència -cosa que em rebel·lo a acceptar però he de fer, mal em pesi- que l'Iu no s'interessa gens per la lectura, i jo sempre he estat una lectora malaltissa. No puc deixar de llegir tot el que cau a les meves mans. Des del prospecte d'un medicament fins a la publicitat que trobo a la bústia d'una excursió per a avis amb pernil de regal inclòs. M'ha costat quaranta anys acceptar que no passa res si un llibre no m'agrada i el deixo a mitges. Fins fa poc, tots els llibres que he comprat o m'han regalat, els he llegit sencers. Ara ja no. Els anys t'ensenyen a valorar més el poc temps lliure de què disposes i a invertir-lo en allò que val la pena realment.

El que deia, però, de la 22. Que fa gairebé 30 anys que en sóc clienta, i gosaria dir que també en fa una bona pila que amb en Guillem, ànima de la 22, ens apreciem mútuament. Ara no hi vaig tan sovint, perquè no visc habitualment a Girona, i el darrer dia que hi vaig anar, a més d'encarregar el darrer Harry Potter, en català i que no llegiré però que vull tenir a la biblioteca, vaig comprar el llibre d'en Guillem, Demà serà un altre dia. Em va fer molta il·lusió que me'l dediqués i vaig llegir-lo diumenge passat, durant els trajectes i a estones mortes entre acte i acte electoral.

Em va agradar. Em va agradar sentir de primera mà les històries d'aquella gent que movia -i mou- bona part del que es cou a Girona culturalment parlant. D'aquella gent un parell de generacions més gran que jo i que, aquell any 1978, quan en sentia parlar ja em feien sospirar per entrar en el seu món. Amb algunes persones la vida m'ha regalat de tenir-hi, ara, una certa relació personal. A d'altres les continuo seguint en la distància.

La 22 ha estat la meva llibreria des de sempre. Recordo encara un dels millors regals de reis de la meva vida: un lot de llibres d'Edicions 62 que la meva padrina, de qui sóc força pastada, va comprar-m'hi. Vaig tenir lectura per dies... Vaig descobrir Pere Calders, Jordi Sarsanedas, Montserrat Roig, que hi havia Rodoreda més enllà de la plaça del Diamant. La plaça del Diamanat, aquell llibre que amb dotze o tretze anys la mare em va ensenyar en un prestatge de casa i, coneixedora de la meva debilitat per la lectura, em va dir que no se m'acudís d'agafar-lo, que no era apropiat per a la meva edat. Per descomptat que em va faltar temps per devorar-lo d'amagat de tothom. Amb els anys l'he rellegit diverses vegades.

En Guillem, el dia que hi vaig comprar el llibre, en veure la targeta de client vella i rebregada em va dir que no calia que me'n fes una de nova, que ja era clienta de tota la vida i que com que ara hi anava poc, ja em faria el descompte directament. I me'n vaig anar amb el seu llibre i un petit nus a l'estómac, com si m'haguessin pres alguna cosa important però sense saber encara el què.

Quan vaig tornar-hi dilluns passat a recollir el Potter vam comentar que ja havia llegit Demà serà un altre dia i en vam xerrar una estona. Sempre és un plaer parlar amb en Guillem. De sobte vaig saber com desfer aquella angunieta que em papallonejava des del darrer dia que ens havíem vist: "Guillem, vull targeta de client. Ja sé que vinc poc, i si em caduca i perdo la bonificació, m'és igual, però sempre l'he tinguda i no vull deixar de tenir-la". En Guillem es va ajupir i la va treure, ja feta amb el meu nom, de sota el taulell. Ell només va dir "M'agrada que em diguis això". I jo només vaig somriure.

No és el mateix vendre llibres que ser un llibreter; i no tots els llibreters són amics dels seus clients; i no tots els llibreters amics dels clients saben regalar, a vegades, aquests instants gairebé màgics barreja de complicitat, d'agraïment, fruit del temps.

(Le Métèque, Georges Moustaki, 1968)

Les formacions polítiques al Senat per les comarques gironines (I)

2008-02-27T19:04:00.005+01:00

Començo a rebre trameses censals. No les llenço mai sense obrir, sempre m'encurioseix veure qui es presenta per cada partit. Sovint hi trobes sorpreses: "Aquest??? Aquest és comunista???".

Però avui, més que soprendre'm de les persones, m'he sorprès, amb la papereta per al Senat, dels partits que presenten candidatura a Girona. Mare meva! Si a Girona, que som quatre gats, es presenten 24 formacions polítiques, no vull ni imaginar-me el llençol assalmonat que deuen haver de doblar a Barcelona o a Madrid abans de posar-lo dins el sobre.

Començo per la primera columna.

Sorprèn que la Falage Española de las JONS encara existeixi i encara tingui la moral, algú, de presentar-se a Girona. A Fatxadolid, que dèiem abans, encara, però... a Girona??? De debó creuen que poden obtenir com a mínim 100.000 vots, que són poc menys dels que va obtenir el tercer senador en la passada legislatura???

Després hi ha aquest invent de l'Entesa Catalana de Progrés, que és la candidatura del tripartit dissimulada sota un nom de reminiscències postfranquistes, perquè sembli més nostrat tot plegat i a veure si així entabanem el personal.

A la banda de les esquerres dures, el Partido Obrero Socialista Internacionalista, que a la seva web s'autodefineix com a la sección en España de la IV Internacional i proclama lemes tals com ¡Por un gobierno con una verdadera política socialista! ¡Ruptura con la Unión Europea! ¡República! ¡Unión de Repúblicas Libres de los pueblos del Estado español! Fa mitja por, oi?

Un altre de la mateixa zona és el Partit Comunista del Poble de Catalunya, els més autèntics, els que tenen la imatge dels 3 pares del comunisme a la web. D'aquests en deuen quedar pocs. Tampoc no arribaran als 100.00 vots, molt em temo.

De difícil qualificació hi ha un Partit Humanista, que es mou sota el lema de "la força de la no-violència" (qualsevol diria que la resta de partits van pel carrer a cops de bastó convencent els votants, oi?). Bonic, molt bonic. I una web totalment bilingüe: no saps pas mai en quina llengua et sortirà la propera línia que llegeixis. Insisteixo: díficils de qualificar. Tampoc deuen interessar a gaire gent, perquè tenen un apartat de FAQ buit. Mai ningú no els deu haver preguntat res, dic jo.

De totes les persones que es presenten sota les sigles d'algun d'aquests cinc partits, suplents inclosos, en conec personalment a dues, casualment per motius aliens a la seva faceta política, en conec mediàticament a dues més, i de la resta, sincerament, no n'havia sentit a parlar mai. Espero que tinguin més sort entre la resta de la població de les comarques gironines, perquè pel que fa a mi, és allò de "a casa seva el coneixen a l'hora de sopar".

Demà, la següent columna de la papereta.

(Per als nostàlgics: Alça, Manolo!, La Trinca, 1985)

Per Catalunya, vés a votar

2008-02-26T20:40:00.008+01:00

És innegable que Catalunya "no va bé". Hem passat de ser una regió modèlica on s'emmirallaven la resta de regions europees, de ser un dels quatre motors d'Europa, a ser-ne la riota: se'ns en va la llum regularment a diferents punts del país -però la MAT, per fer-; s'enfonsa el Carmel i a partir d'aquí els esvorancs a diferents punts del país són el plat de dia; els trens de rodalies no funcionen i el TGV semblava que no havia d'arribar mai i quan ho ha fet ja porta retard; no hi ha aigua perquè a banda que no plogui no s'han sabut fer les previsions oportunes; els mestres i els conductors d'autobusos fan vaga... En conjunt hi ha un desencís per tot i una desafecció política sense precedents.

Hi ha tres culpables d'aquesta situació:

El PP, que utilitza Catalunya com a contrapunt a les seves tesis ideològiques, creant discòrdia i animadversió envers nosaltres a la resta de l'Estat espanyol. El seu objectiu és destruir la realitat nacional catalana.

El PSOE, que amb tota la història del "talante" i la simpatia, enganya, estafa i incumpleix promeses electorals i de govern. El seu objectiu és convertir-nos en una gran província més de l'Estat espanyol.

El tripartit, que podria aturar tot això, essent com és un govern majoritàriament socialista i essent també socialista el govern central. Però no fa res per evitar aquest maltractament i aquesta davallada progressiva de Catalunya com a nació emergent.

El 9 de març Catalunya ha d'anar a les urnes amb dos objectius clars: barrar el pas al PP, que vol acabar amb Catalunya, i que el PSOE governi a l'Estat espanyol, sí, però amb el suport imprescindible dels diputats catalans de CiU, que són els únics que podran exigir el millor per a Catalunya, no com ERC actualment, que li dóna al mateix temps suport i barra lliure contra Catalunya, ni com el PSC, que vota a favor dels interessos catalans al nostre Parlament i canvia el sentit del vot a Madrid.

Catalunya ha de tornar a tenir força, ha de fer sentir la seva veu a Madrid. Cal que Catalunya es torni a fer respectar. Els catalans hem de recuperar la nostra dignitat, el nostre prestigi. I això CiU ho pot aconseguir, perquè ho ha fet sempre. CiU té respostes en el seu programa electoral. Perquè coneix què vol la gent, perquè sempre ha treballat per a la gent. Recordem, si no, qui va aconseguir que se suprimís, des del govern central, el servei militar obligatori, o els governadors civils, o qui va aconseguir el traspàs de la gestió dels ports. Recordem que amb un govern central del PSOE amb el governador del Banc d'Espanya, la directora del BOE i el cap de la Guàrdia Civil a la presó, CiU va mantenir la governabilitat del país en un moment en què el més fàcil haguera estat llençar el carro pel pedregar.

I en qualsevol cas, el que cal és anar a votar. El vot en blanc és un disbarat a Catalunya. Zapatero o Rajoy seran presidents de l'Estat espanyol. Amb el sistema electoral actual, amb vint mil vots o amb dos milions, tant se val, un dels dos serà president. El vot de Catalunya ha de servir per fer de contrapunt a aquests dos gegants que no estimen el nostre país i que el voldrien homogeneïtzat, a tots nivells, a la resta de comunitats autònomes. Per això el vot en blanc no és útil als catalans. Votar en blanc és donar carta blanca al PP o al PSOE perque continuïn maltractant el nostre país.

El dia 9 de març, no et quedis a casa: vés a votar!

(El teu vot farà respectar Catalunya)

Esquitxos de campanya electoral (o perquè els catalans no hem de votar ni PP ni PSOE)

2008-02-25T20:10:00.005+01:00

Actualment són més a prop Lleida i Madrid que Lleida i la Seu d'Urgell. A Catalunya hi ha una manca d'infraestructures en matèria de transports que fa feredat.

Les empreses de Lleida compren sòl a l'Aragó (Fraga, Tamarit...) perquè la conselleria de Medi Ambient del tripartit impedeix de facto, amb les seves polítiques, l'expansió industrial a Catalunya. A Aragó els costos mediambientals són més baixos, les subvencions més altes i els permisos es donen en menys dies.

La immigració porta a la dilució de la personalitat pròpia d'un país. I Catalunya és, avui, la regió europea que més immigració rep. Catalunya el darrer any ha rebut un milió i mig d'immigrants. Al PP i al PSOE ja els va bé, aixó, per descomptat.

Catalunya és un país industrial, que reclama decisions ràpides. El tripartit és un govern buròcrata que fa que Catalunya actualment faci tard arreu. El país va enrere.

El TGV, a les estacions de Lleida, Barcelona i Tarragona, no està adaptat per a persones que empren cadires de rodes. L'alçada del tren és excessiva des de la via. Les persones que volen accedir-hi, doncs, amb cadira de rodes, han de fer la reserva amb 48 hores d'antelació i aleshores se'ls instal·la una plataforma. Això no passa a les estacions de la resta de l'Estat espanyol.

La llei de dependència de l'actual govern és injusta: les prestacions són iguals arreu, sense tenir en compte que el cost de la vida no és el mateix a Catalunya que a Extremadura.

ERC ha tingut la clau del govern, sí, però se l'ha ben guardada a la butxaca i no l'ha feta servir per a res. No ha aconseguit res per a Catalunya a canvi del seu suport a ZP a Madrid.

El PP i el PSOE són igual de dolents per a Catalunya: el PP reclama constantment que no hi hagi escoles només en català i el PSOE imposa la 3a hora de castellà a les nostres escoles.

(País petit, Lluís Llach, 1980)

Maruja 2.0

2008-02-23T23:44:00.002+01:00

Això és el que sóc. Treballo fora de casa. Em llevo a les 6 del matí per sortir de casa a les 7, recórrer 85 km en cotxe i arribar a la feina a les 8. Treballo fins les 6 de la tarda -com a mínim-, i la pausa d'una hora per dinar la inverteixo continuant treballant i, si tinc sort, entrant un moment al facebook o consultat un dels meus 4 comptes de correu electrònic. A les 6 -o més tard- surto de la feina i deixo de ser una professional i em converteixo en una mare que ajuda a fer deures, pregunta lliçons, construeix volcans amb gots de flam i pasta de paper, porta i recull nen d'entrenaments de bàsquet etc. A les 8 tinc dues opcions: continuo fent de mare i preparo sopar i continuo ajudant amb els deures o deixo el meu fill a casa del seu pare i jo torno a casa -l'altra casa, que jo porto dues cases, dia a dia- i hi arribo sobre les 10 de la nit. Preparo sopar i sopem. I a dormir, que les 6 tornaran a ser aviat.
Enmig de tot això, trobo temps per estudiar Humanitats a la UOC, per mantenir aquest bloc, per estar present al facebook, per assistir a sopars de la Girosfera, per aprendre a fer anar el Twitter, per col·laborar activament en un partit polític, per jugar una estona al Luxor i al GemShop i per fer recerca sobre el meu avi Josep, a qui van sentenciar a mort durant la postguerra, injustament, i de qui estic intentant fer revisar la sentència.
I també he de trobar temps perquè les dues cases on vivim estiguin a punt, no falti de res enlloc, les rentadores es facin i el rebost sigui ple de menjar. Per anar els disssabtes matí als partits de bàsquet del meu fill. Per acompanyar el meu home, els caps de setmana, amunt i avall del país.
I la societat actual m'exigeix també que trobi temps per anar a la perruqueria cada quinze dies perquè els meus cabells blancs no existeixin, al centre estètic perquè els meus "mitxelins" no em facin passar a una talla de pantalons que només trobaria a botigues especialitzades i perquè només llueixi pèl als llocs on tradicionalment és considerat sexi que n'hi hagi. Que trobi temps per fer-me revisions ginecològiques i revisions dentals, per anar de tant en tant a renovar el vestuari i no porti pantalons de pota d'elefant quan algú ha decidit que ara el més cool és tornar a portar texans "pitillo".
I jo mateixa també vull temps per anar en bicicleta, per llegir llibres, per pintar-me les ungles, per mirar per enèsima vegada Allò que el vent s'emportà.
Això és ser una Maruja 2.0.
"Visca l'alliberament de la dona".
(no hi ha cançó que descrigui aquesta situació. i si existeix, no he tingut temps de buscar-la)

La demagògia dels mestres

2008-02-14T08:17:00.002+01:00

Els sindicats consideren "abusius" els serveis mínims establerts per Treball i criden les famílies a que no portin als nens a classe.

Fins aquí, encara. Però és que jo he sentit aquest matí declaracions de David Medina, d'UGT, en què el que demanava als pares era que donessin suport a la seva protesta contra el projecte de llei d'Educació i no portessin la mainada a escola.

Sensiblement diferent, oi?

Una cosa és preocupar-se pel benestar dels seus alumnes, cosa que no dubto que fan, i l'altra matar dos pardals d'un tret i demà poder fer noves declaracions dient que no hi ha hagut assistència a classe perquè els pares s'han sumat a la protesta i aquesta ha estat un èxit.

Deixant a banda que convocar una vaga de mestres d'un dia per altre és poc menys que una falta de solidaritat brutal envers la resta del país. Què se suposa que hem de fer els pares i mares, amb els nostres fills? Fem vaga a les nostres feines respectives, també, i així la vaga de mestres es convertirà en una quasi-vaga general al nostre país? No discuteixo l'exercici del dret a vaga, ni molt menys, però exigeixo que es faci de manera organitzada, programada i amb garanties pel que fa als serveis mínims.

Personalment tinc la sort que a l'escola del meu fill no hi ha vaga, però avui hauré de treballar el doble per cobrir els meus companys de feina que han hagut d'agafar-se un dia de vacances forçades per ocupar-se de les seves criatures.

Repeteixo: demagogs i insolidaris.

(Michelle, Gerard Lenorman, 1975)

Morts vivents

2008-02-04T08:29:00.000+01:00

El PP ressuscita l'Alejo Vidal-Quadras i la primera ximpleria que li sento dir és que "Zapatero es un castigo divino", així, en castellà i enmig d'un discurs en català. No puc afegir res més. La frase ho dit tot.

El PSOE català no ha ressuscitat Pasqual Maragall però ell solet fa per continuar figurant, i ara pareix l'anormalitat de recomanar el vot en blanc a Catalunya.

Sr. Maragall, em sorprèn que a aquestes alçades de la pel·lícula encara no hagi après a sumar. En unes eleccions generals a l'Estat espanyol, només pot arribar a la Moncloa, avui per avui, el PP o el PSOE. I hi arribaran, peti qui peti, un dels dos. O governarà ZP o governarà Rajoy. I ho faran amb 20.000 vots, amb 200.000 o amb 2 milions, perquè no hi ha dubte que sense president no hi quedarà pas, l'Estat. Per tant, l'abstenció a Catalunya se'ls en refot.

Sr. Maragall, els catalans potser serem decisius a l'hora de decidir qui governa l'Estat espanyol, perquè podrem fer decantar la balança cap a un costat o cap a l'altre, o potser no, però en quaselvol cas, i emprant la imagineria de Vidal-Quadras, si un "càstig diví" ens imposés un govern del PP, millor morir matant, no?

I encara més: com va dir Artur Mas fa vuit dies, millor anar a votar emprenyat, que quedar-se emprenyat a casa.

(Thriller, Michael Jackson, 1982)

Groc i lila

2008-02-02T22:40:00.000+01:00

Finalment! Pau Gasol ha deixat els Grizzlies, l'equip que li va obrir les portes de la NBA però que des de feia massa temporades li estava tancant el futur, i ha fitxat pels Lakers!!!

Jo que aquesta temporada m'havia declarat fan incondicional dels Boston Celtics, equip que no seguia des dels anys d'en Larry Bird... trenco des d'ara mateix el meu compromís amb els verds i corro a buscar la cinta pels cabells i les canelleres grogues i liles... ual·la!

Per cert, d'aquí a quinze dies, l'All-Star Week-end, amb la bomba Navarro al partit dels rookies i l'enganxinaire Dwight Howard repetint a l'Slam Dunk.

I ara se m'ocorre que hauríem de fer campanya per canviar el nom de la competició del cap de setmana que ve, la copa del rei de bàsquet. Perquè si de 8 equips que la juguen (la Penya, el Pamesa-València, el Realmadrit, el Girona-Akasvayu, el Iurbentia-Bilbao, el Barça, el Tau-Vitoria i l'Unicaja-Màlaga) n'hi ha 3 de catalans i 2 de bascos, no sé jo si el rei té gaire probabilitats de donar l'esmentada copa a algú a qui li faci il·lusió de debò...

(repeteixo cançó: Showtime, Estopa, 2007)

(We are the Champions, Queen, 1977)

Facebook

2008-01-31T21:17:00.000+01:00

He rebut una invitació al Facebook. Fascinant. No tinc ni idea de per a què serveix, però fa dos dies que configuro coses. I he retrobat 3 amics de qui no sabia res feia anys. He preguntat que per a què servia i m'han dit que "per a lligar". Si és així, no m'interessa, ara per ara. Espero trobar-hi alguna altra utilitat. No crec que la persona que m'hi ha convidat hi sigui amb aquesta finalitat. Això vol dir que he de repartir el poc temps que tinc per teclejar coses que no són de feina entre el bloc i el face. I avui fan Polònia... Hermioneeeeee! El giratemps!!!

(The final countdown, Europe, 1986)

Retret visual

2008-01-18T21:25:00.001+01:00

10+1
i no te'n recordes, tu

el 18
ja no té sentit

malgrat tot
(L)

(That thing you do, The Wonders, 1996)

Per a tu, E.

2008-01-18T17:44:00.000+01:00

No sé si ni si tan sols em llegiràs, però m'has inspirat, avui. De fet, ni tan sols sé si el títol del bloc hauria de ser E. o H. A mi m'agrada més H. M'agrada el món clàssic, la cultura grega i romana. Vet aquí el perquè.

Avui hem coincidit a la cafeteria on a vegades, molt de tant en tant, esmorzo. T'he vist de lluny i t'he fet un senyal amistós amb la mà, i prou. I tu has tingut la cortesia d'alçar-te i venir-me a trobar. Que de vegades malaguanyem a la vida, tots plegats, el plaer de petites converses com la d'avui per no tenir aquest detall! "Està amb algú, no vull molestar". "Buf... fa anys que no parlem, amb un cop de cap de reconeixement implícit ja faig el fet...". I aquell dubte que ens ha sobrevingut a tots alguna vegada, en coincidir amb algú que fa temps que no veiem: "Em reconeix? Se'n recorda de mi? Fa cara que no... i si li dic res i em fa mal paper? Quina angúnia..". Al capdavall, quan després d'un temps tornes a coincidir amb aquella persona i en una situació de la qual no pots escapar i et veus obligat a encetar-hi conversa, t'adones que ambdues us recordeu perfectament l'una de l'altra i que probablement vau deixar-vos portar també ambdues per aquest mal entès sentit del ridícul.

Però me'n vaig de tema. Volia parlar de l'amistat. Per això me'n torno a aquest matí. Has vingut a parlar amb mi, ens hem posat breument al dia de la vida, de coses importants i de coses frívoles, i quan has marxat, no he sabut dir a la meva companya d'esmorzar qui eres. Sí que he sabut dir qui eres com a persona, per descomptat, però no he sabut qualificar-te. Ets una coneguda? Ets una amiga? Ets algú que va estudiar fa molts anys amb mi i prou?

Vam estudiar juntes, sí, fa 30 anys; només vam coincidir un any a la mateixa classe, però pel que jo recordo, ens vam fer força. I em queies molt bé. I sempre recordaré que amb tu vaig anar a la primera manifestació i vaig pintar la primera pancarta de la meva vida: "Volem l'escola catalana". Tu tenies la sort, la sort que jo ja t'envejava aleshores sense ésser-ne prou conscient, de viure en una família on la política es vivia a taula, fins i tot molt abans d'aquell hivern del 76. I res més. Jo vaig canviar d'escola i ja no vam coincidir mai més enlloc. Ni en l'adolescència vam sortir en la mateixa colla, ni ens vam trobar a la universitat, ni res de res. Tu has passat temporades fora del país. Vivim en móns gairebé estancs, si no fos pel petit nexe en comú que des que tornes a ser per Girona ens fa coincidir de tant en tant mentre jo n'entro i tu en surts. Molt de tant en tant, però.

Ara ve quan recupero la definició d'amistat. Si entenem per amiga una persona amb qui tens contacte sovintejat, amb qui surts i hi tens vida social, a la qual truques per l'aniversari, que coneix els teus fills etc., és clar que tu i jo no som amigues. De fet, des d'un punt de vista estàndard del que és amistat, no n'hem estades mai, d'amigues. Però avui, quan m'he plantejat durant uns segons si et qualificava com a "la meva coneguda", "la meva amiga", "una antiga companya d'escola", no n'he dubtat. Ets amiga meva. I ara deus pensar: "la Marta no hi toca". Sí que hi toco, sí. Ets amiga meva, perquè em caus bé i sempre m'has caigut bé. Perquè sempre que trobo algú de la teva família penso en tu i en com et va la vida. Perquè sempre que et veig i parlem me n'alegro de fer-ho. Perquè mai que necessitessis res, encara que segurament seria la darrera persona a qui se t'ocorreria trucar, no dubtessis pas mai a fer-ho, perquè si et pogués ajudar en res, tingues per segur que ho faria.

La família és la que toca. Les amistats, s'escullen. I algunes, no saps perquè, existeixen, sense cultivar-les ni parar-hi gaire atenció. Simplement, existeixen.

Per cert, m'ha fet il·lusió que em diguessis que llegies aquest bloc. Per això, avui, per a tu, E.

(M'ha costat molt escollir la cançó d'avui. Ni tan sols sé quina música t'agrada! Der Hölle Rache, ària de l'òpera Die Zauberflöte, de Wolfgang Amadeus Mozart, 1791, en una intrpretació certament sorprenent de Robin Schlotz, el 2004)

En què s'assembla un conductor de bus de Barcelona i un enterramorts gironí?

2008-01-17T08:29:00.000+01:00

Aparentment, en res. Què tenen en comú, direu, un empleat de funerària i un conductor d'autobusos...

Doncs sí que tenen una cosa en comú. Tenen en comú que ambdós, en el seu dia, van acceptar unes condicions de treball determinades, que passaven per treballar a deshora. Ja se sap, la gent volem sortir del cinema a la una de la matinada i trobar transport públic, i anar el diumenge al centre de la ciutat sense haver d'agafar el cotxe -cosa que, d'altra banda, ens recomana l'Ajuntament de Barcelona cada dos per tres. I als morts, pobrets, no els podem pas demanar que només morin de 8 a 3, en horari d'oficina, de dilluns a divendres.

Ara, però, que el conductor i el funerari s'han adonat que hi ha funcionaris que treballen només matins, que la majoria de les persones fan festa els diumenges i fins i tot els dissabtes, ara no estan d'acord amb les condicions intrínseques al seu lloc de treball. I fan vaga.

Desconec de primera mà els problemes de mobilitat que la vaga de conductors de bus ha portat a la ciutat de Barcelona, però de moment a Girona ja han dit que només enterraran morts quan no quedi espai als frigorífics. Com a mínim, macabre. I per descomptat, la sensibilitat envers les famílies dels difunts, sota zero.

Ja m'ho penso que deu ser una murga treballar quan tothom fa festa. De fet, a mi també em toca fer-ho a vegades. I m'aguanto.

Esperem que no hi hagi més seguidors d'aquesta nova moda. Altrament, ens hauríem de posar malalts només a determinades hores del dia, caldria estar sempre al cas del dipòsit de benzina del cotxe, no fos cas que a mitjanit quedéssim aturats a l'autopista, autopista per la qual, per cert, a partir de certa hora només es podria pagar amb targeta, i pobre del que li sortís rebutjada, que s'hauria de quedar dins el circuit d'ACESA fins que a les 8 del matí comencés la jornada laboral el controlador de torn...!

I futures mares, sobretot, no intentéssiu pas deslliurar a hores intempestives. S'hauria acabat, això sí, allò tan ranci de "el primer nadó de Catalunya ha nascut un minut passada la mitjanit del 31 de desembre", perquè no hi hauria hagut ningú per ajudar-lo a néixer.

(No es serio este cementerio, Mecano, 1986)

Més incongruències del tripartit

2008-01-17T08:05:00.000+01:00

L'octubre de l'any passat vaig escriure sobre el projecte de llei d'habitatge del tripartit, i m'exclamava per l'apartat pel qual el govern podria obligar un propietari a llogar un habitatge deshabitat per un període superior a dos anys. Apartat que, ara per ara, amb alguna modificació, es manté en el redactat.

Ara, el portaveu de l'Ajuntament de Barcelona, Jordi William-Carnes, ha parlat sobre els prostíbuls. Que ningú no s'esveri, que no ha dit que obligarà els propietaris insolidaris a llogar els pisos perquè la gent hi practiqui el sexe pagant. Fins aquí, encara no hi hem arribat.

El que ha dit és que, en el termini d'un any, els prostíbuls que no acompleixin la normativa seran obligats a tancar. Que l'acompliment de la normativa passa perquè estiguin com a mínim a dos-cents metres d'un habitatge. I ara ve la bona: la solució que els dóna és que comprin els habitatges adjacents, per tal d'acomplir aquest requisit.

Bona, aquesta! I passats dos anys, què farà el govern tripartit? Obligarà els prostíbuls a llogar aquests habitatges deshabitats, amb la qual cosa ells mateixos es posaran el dogal al coll, incomplint l'allunyament a dos-cents metres dels habitatges?

Que es posin d'acord, sisplau, que al capdavall, només han de creuar la plaça de Sant Jaume!

(Karma chameleon, Culture Club, 1983)

Què volem per al barri de la Devesa de Girona

2008-01-16T23:06:00.000+01:00

El grup municipal de CiU a Girona, liderat pel seu cap de llista en Carles Puigdemont, ha endegat una campanya per promoure una consulta popular sobre la intenció de l’Ajuntament de construir un complex esportiu a la Devesa, tal com s’ha aprovat en el pla d'inversions del pressupost del consistori per a l’any 2008.

Els detalls es poden consultar en el web que s’ha obert amb aquesta finalitat, i la iniciativa inclou la recollida de signatures de ciutadans i ciutadanes que donin suport a la moció de CiU per la qual se sol·licita que se celebri una consulta popular per tal que els veïns del barri de la Devesa puguin expressar la seva opinió en aquest sentit.

És ben sabut que a Girona cal un pla d’usos seriós, amb voluntat de perviure uns quants anys, i aquest pla hauria de resoldre, entre d’altres, el futur del parc de la Devesa: quins usos hi tenen cabuda i quins no, què cal fer amb el creixement de Fira de Girona –que no és possible per manca d’espai utilitzable-, com es resolen els accessos a l’Auditori i la manca d’aparcament adjacent, com es minimitza la congestió de vehicles que afecta els carrers llindants amb la Devesa quan hi ha espectacles a l’Auditori, fires al palau firal, Fires per Sant Narcís…

El grup municipal de CiU a Girona s’ha manifestat sempre contrari a la construcció d’instal·lacions esportives a la Devesa, sense més, perquè considera que al barri hi ha mancances prou importants que fan repensar l’oportunitat de destinar-hi un espai molt valuós que podria donar resposta a altres necessitats com són una llar d’infants, un centre cívic, una biblioteca, un centre de dia per a gent gran…

Consideracions polítiques a banda, no es pot negar que CiU està acomplint ja, per la part que li pertoca, un dels seus compromisos electorals: cap gran decisió sense una consulta ciutadana.

(Salta, Tequila, 1981)

Que d'aquí a un any tothom pugui dir que 2008 ha estat millor que 2007

2007-12-31T20:38:00.000+01:00

Immersa en una etapa molt poc productiva, no puc deixar d'escriure, però, quatre ratlles amb els meus vots i desitjos per a l'any que estem a punt d'estrenar.
Que 2008 em porti més força de voluntat per no dir SÍ quan no goso dir NO, i alhora per no encaparrar-me a dir SÍ quan sé que hauria d'estar dient NO.
Que 2008 em porti més força de voluntat per cuidar i alimentar millor la meva ment i el meu cos, per dedicar més temps a les persones que estimo i a les causes en què crec.
Que 2008 ens porti pau, amor i felicitat. Arreu del món.
Que ens faci més justos amb els qui ens ofenen, més empàtics amb els qui pateixen, més humils amb nosaltres mateixos i més agraïts per tot el que tenim.
Que d'aquí a un any tothom pugui dir que 2008 ha estat millor que 2007.
De tot cor.
(Happy Xmas, War is Over, John Lehnon, 1969)

El meme dels blocs solidaris

2007-12-08T20:44:00.001+01:00

Des que tinc aquest bloc -perquè abans en tenia un altre, que ja és tancat- que no havia participat a cap meme. Els amics del Club Saratoga em fan l'honor de citar-me en el seu meme i no els deixaré pas malament, davant els elogis que fan d'aquest humil diàleg -sovint asincopat.

El problema és que el meme demana que nomeni set blocs solidaris, considerant com a solidari el blocaire que comparteix les seves idees o opinions, ensenya el que sap, i tot plegat dins el més pur esperit sobre el qual es va forjar l'internet que jo vaig descobrir a principis dels 90: l'altruisme per bandera.

I dic que és un problema perquè quan m'arriba aquest meme, i després de fer de Teseu on Ariadna han estat els diferents blocs pels quals he passat a partir del meme del Club Saratoga, he trobat que la majoria dels meus candidats ja han rebut el meme.

No obstant això, algun dels meus preferits encara no ha estat escollit, per tant, vet-los aquí:

Edunomia, el bloc d'en Miquel Duran. Cada dia em sorprèn més aquest home, amb la diversitat de temes que tracta i el do que té per fer-nos-els arribar de manera clara i entenedora.

Idò, el bloc de la Maria Escalas, que ens parla amb una naturalitat envejable de tot allò que molts portem a dins i ens fa por expressar.

Pere Torres, un crack. No puc dir res més. Entreu, llegiu, i si trobeu res millor, passeu-me'n la URL.

Agoraxina, el bloc de la Marta i en Salvador, que van marxar de viatge el juliol -i encara hi són!- i regularment ens expliquen les seves experiències per la ruta de la seda.

El bloc personal de la Montserrat Candini, bloc de reflexió política i social d'una dona admirable.

Per als qui us interessa el món univesitari, no podeu deixar de visitar el bloc de l'Enric Canela.

I per acabar, més que un bloc, un experiment: el bloc de la Mireia. Malgrat que la Mireia no existeix, el seu bloc ha estat dels més visitants a la blocosfera catalana. Alguna cosa deu voler dir, no?

Res més. Espero que entreu i gaudiu dels nominats.

(Mambo nº 5, Lou Bega, 1999)

Carta oberta a la Berta

2007-11-18T22:26:00.000+01:00

Benvolguda Berta,

Jo també em vaig manifestar contra el sistema universitari, quan tenia la teva edat. Si vols que et digui la veritat, avui per avui no recordo en absolut perquè ens vam manifestar. Només sé que jo estudiava 2n de BUP i vam afegir-nos a una assemblea al col·legi de La Salle on els de COU decidien si feien vaga o no, els de 3r de BUP hi eren "per solidaritat" i els de 2n... suposo que les monges no van poder evitar que hi corréssim. No recordo res d'aquella assemblea, només el fum i la sensació d'estar fent quelcom molt important. Fins i tot anys més tard algú em va haver de recordar que el noi ros i eixerit que va entrar cridant "ja està decidit: farem vaga!" acabaria essent el meu primer noviet. Ves per on... tot el que crec que en vam treure, d'aquella vaga.

També t'he de dir, però, que això de les manifestacions no era nou per a mi, ja que de manifestacions polítiques ja me n'havia trepitjades unes quantes, i les que vindrien, encara... Desitjo que els de la teva generació us pugueu estalviar haver de sortir al carrer per reinvindicar allò que és vostre i del vostre país.

Tu, i molts nois i noies com tu, us vau manifestar la setmana passada contra "Bolonya". I et vaig preguntar si sabies què era Bolonya i em vas dir, si no recordo malament, que "és clar que sí". Però em sembla que no, Berta, que no us han explicat bé què és això de Bolonya, perquè et dic, ben sincerament, que si ho sabéssiu, no us en manifestaríeu en contra.

Us han dit que amb els sistema educatiu que persegueix l'Espai Europeu d'Educació Superior els qui treballareu sereu els estudiants, en comptes dels professors, i això no és veritat. El professor, per aconseguir que l'estudiant aprengui, haurà de treballar molt les activitats d'aprenentage, molt més que ara, i haurà de fer un seguiment continuat de l'alumne i de les activitats que aquest realitzi. El cert és que ell sí que tindrà més feina de la que pot tenir ara.

També us queixeu que no tindreu temps per treballar i estudiar alhora, i tampoc no és veritat. Les hores de dedicació als estudis seran si fa o no fa les mateixes que ara, només que repartides de manera diferent. Ara es compta que 1 crèdit són 10 hores d'assistència a classe, a banda del que cadascú dediqui a estudiar a casa. Amb el nou sistema, 1 crèdit europeu o ECTS suposa 25 hores de treball de l'estudiant, entre classes presencials i treball autònom. Pensa que el professor t'avaluarà de manera diferent, tindrà molt en compte aquest treball fora de classe, i si el fas bé, les hores que hauràs de dedicar a allò que ara es diu "empollar" quedaran molt i molt reduïdes. D'això se'n diu "avaluació continuada" i si parles amb alumnes que ja l'estan seguint, com els de la UOC des de fa molts anys o com els de les diferents universitats catalanes que estudien plans pilot -llicenciatures que ja funcionen amb aquest sistema-, n'estan molt contents.

I corre el rumor que els estudis seran més cars. Fals. Tu saps que les universitats públiques es financen amb diners públics, oi? I que l'estudiant -majoritàriament els pares dels estudiants-, només paguen una petita part del que costa realment la seva formació universitària. Doncs això no canviarà, no hi ha cap raó que faci pensar que amb el nou sistema universitari això canviï.

Desmentits, doncs, els tres grans "papus" de Bolonya, deixa'm que t'expliqui, Berta, què en treuràs de la teva formació universitària adaptada a Bolonya.

Estudiaràs primer de tot un grau, durant quatre anys, que et donarà accés, si vols, al món laboral, i si no, podràs continuar amb un màster, especialitzador, i encara després podràs fer un doctorat, si el que t'agrada és la recerca. Però a banda d'això, que no deixa de ser organització estructural, tindràs una mobilitat total pels països de la Unió Europea, tant a nivell d'estudiant -podràs estudiar i ampliar estudis on vulguis- com laboral -podràs treballar on vulguis-, sense necessitat de convalidar ni homologar la teva titulació. Si decideixes estudiar veterinària, seràs veterinària a Catalunya, a la resta de l'Estat espanyol, a França i a Suècia i a Alemanya...!

Les universitats, per assolir els objectius de Bolonya, a més, es plantegen un altre repte, que és adaptar la seva oferta a les necessitats de la societat. Això vol dir que els estudis que t'ofereixin estaran pensats per satisfer la demanda social. Per això els graus seran menys diversos que les actuals llicenciatures, sí, però després vindran els màsters, que podran variar cada curs, si cal, en funció de què demani el teixit empresarial i la societat civil en general. I encara més. No només aprendràs "teoria", sinó que a la universitat també adquiriràs unes competències que et faran una millor professional. Per exemple, hauràs après a treballar en equip, dominaràs una llengua estrangera, sabràs dissenyar estratègies per resoldre problemes, sabràs emprar les eines de comunicació i expressió que més s'adiguin a la teva formació acadèmica, podràs fer pràctiques en empreses... i moltes coses més.

Benvolguda Berta, no et tanquis en banda a Bolonya. Si no t'he convençut, demana a la universitat que tinguis més propera que et donin més informació. A totes trobaràs molt bons professionals que en aquests moments estan treballant per oferir-vos a vosaltres, les generacions futures, la millor formació universitària possible.

Benvolguda Berta, benvinguda a l'Espai Europeu d'Educació Superior!

(Michèle, Gérard Lenorman, 1975)

Puig crida totes les forces polítiques a participar a la manifestació de la Plataforma pel Dret a Decidir

2007-11-13T02:39:00.000+01:00

CDC considera que hi ha d’haver una resposta unitària davant el tancament de la societat espanyola a les demandes de Catalunya.

Convergència Democràtica de Catalunya s’ha adherit a la manifestació que la Plataforma pel Dret a Decidir ha convocat per al pròxim 1 de desembre per reclamar per a la Generalitat la gestió de les infraestructures i la recaptació dels impostos.

El secretari general adjunt de CDC, Felip Puig, espera que la convocatòria “compti amb una gran participació” i que serveixi per “canalitzar de forma cívica el descontentament de la gent davant la mala gestió de les infraestructures per part del govern central i del bloqueig que pateix el nou Estatut”.

Puig considera que cal “una resposta unitària, tant de la societat civil com de la classe política, davant el tancament de la societat espanyola a les demandes d’autogovern de Catalunya”. És per això que el dirigent nacionalista espera que el pròxim 1 de desembre “totes les forces polítiques catalanistes s’agrupin sota un mateix lema per reclamar el que és de justícia per al nostre país”.

(Nota de premsa de CDC)

(Last train to London, Electric Light Orchestra, 1979)

Qui té la culpa de tot plegat?

2007-11-08T23:45:00.000+01:00

Quan el meu fill va estudiar història per primera vegada a l'escola i va arribar als reis catòlics, va tornar a casa indignat proclamant que "per culpa de Ferran el Catòlic som espanyols" i que "si no s'hagués casat amb Isabel de Castella", ara seríem independents.

D'entrada vaig pensar que potser tenia un punt de raó. Ahir, però, parlant amb en Carles Puigdemont, vaig recuperar l'oblidada història medieval de Catalunya.

Guifré el Pilós és el darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs i fundador, doncs, del Casal de Barcelona, a la seva mort el 897. El succeeixen el seu fill Guifré II, el germà d'aquest, Sunyer I, i el seu fill Borrell II, que és qui trenca definitivament el vasallatge amb el rei francès i la casa comtal de Barcelona és, doncs, a partir del nét de Guifré el Pilós, independent dels reis francs. (Fins aquí, tot perfecte.)

El 1150 Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella d'Aragó (una nena amb qui es va prometre quan ell tenia 23 anys i ella només 1! Si ja es veu que d'aquesta ximpleria no en podia sortir res de bo...) i d'aquesta unió dinàstica neix la Corona d'Aragó i d'aleshores ençà els comtes de Barcelona són també els reis d'Aragó. Fins que el 1410 mor sobtadament el rei Martí l'Humà sense descendència que el sobrevisqui. (Comencem a tenir problemes.)

El comte Jaume d'Urgell, besnét d'Alfons III el Benigne -igualment com Martí l'Humà-, pretén la corona aragonesa; també Lluís de Calàbria duc d'Anjou, tot i que només té 7 anys; i Ferran d'Antequera, infant de Castella, gairebé al mateix nivell successori que Lluís de Calàbria; i encara algun altre noble. S'inicia el període anomenat d'interregnes amb molta intestabilitat social i política i tot plegat acaba amb el Compromís de Casp, en què tres nobles per regne (Aragó, Catalunya i València) són designats per escollir el futur rei i l'escollit és Ferran d'Antequera, amb els vots dels tres compromissaris aragonesos, de dos dels valencians i d'un dels catalans. (Evidentment, ni era el nostre candidat, ni després de l'elecció vam ser els seus preferits.) Així és com entra la dinastia dels Trastàmara a la corona catalanoaragonesa, que regnarà com a tal fins al 1468, any en què Ferran II d'Aragó es casa amb Isabel I de Castella. Amb el matrimoni, cadascun dels reis conserva el seu reialme, però el governa amb uns objectius comuns. (I ja se sap que la dona és qui porta els pantalons en els matrimonis, és a dir, que Castella escombrava cap a casa el que guanyava Catalunya i Aragó. Us sona la situació, oi?)

La dinastia de Trastàmara acaba aquí, ja que morts els reis Catòlics la seva filla Joana no és considerada apta per governar i hereta la corona el fill d'aquesta i de Felip el Bell, arxiduc d'Àustria, amb la qual cosa s'inicia el regnat de la dinastia dels Àustria o dels Habsburg, amb Carles I (1516). (Sortim del foc per caure a les brases.)

La dinastia dels Àustria regnarà fins al 1700, any en què mor sense descendència Carles II i tot plegat acaba d'espatllar-se per a Catalunya un onze de setembre de 1714 en què la victòria definitiva i total del Borbó sobre el pretendent dels Àustries culmina amb el Decret de Nova Planta i un mai prou odiat rei, Felip V. És el naixement, de fet, del Regne d'Espanya i l'entrada de la dinastia dels Borbons. No tornarà a haver-hi un comte de Barcelona fins que Joan de Borbó, durant la dictadura franquista (1939-1975) recupera l'ús d'aquest títol. (Bon tros a l'olla, de l'ús que en va fer del títol...)

Davant aquesta microhistòria de Catalunya, i recuperant les cabòries del meu fill sobre qui té la culpa que Catalunya no sigui un país normal dins Europa, se m'acuden diferents hipòtesis...

... i si Franco no hagués guanyat la guerra civil?

... i si en la Guerra de Successió no haguéssim escollit el bàndol dels perdedors?

... i si a l'època de Felip el Bell hagués existit l'Institut Català de les Dones i l'haguessin acusat de violència de gènere i Joana hagués pogut continuar la línia dinàstica de Ferran d'Aragó?

... i si Martí l'Humà hagués follat més, mecagüentot!

(La presó del Rei de França, Companyia Elèctrica Dharma, 1983)

"Amb sense" guionistes als EUA

2007-11-06T08:21:00.000+01:00

Breu escrit per ajudar els EUA a tirar endavant amb la programació dels late show malgrat la vaga de guionistes. Només necessiten:

- un pc i una connexió a internet

- una persona que traudeixi del català a l'anglès

- entrar al google i buscar "joan clos"

Amb això trobaran tema per a dies i dies.

Com a mostra, el darrer botó: visita del ministre d'Indústria, Turisme i Comerç (no de Justícia, no, que això ja ho trobaran també els guionistes que dèiem) a General Motors, i inici del seus discurs amb un "Sr. presidente de Ford... Ay, no, que me dicen que estoy en General Motors, que eso de Ford es la competencia".

No us sabria dir si m'agrada o no Salvador Sostres. A vegades és mordaç, irònic, fi, intel·ligent; a vegades, un destraler i un groller. Però hi ha una cosa que no té preu: haver definit Joan Clos com "l'alcalde crispeta": blanc per fora i buit per dins.

(Puppet on a String, Shandie Shaw, cançó representant del Regne Unit al Festival d'Eurovisió el 1967)

La feina mal feta no té futur

2007-10-30T08:23:00.000+01:00

La feina mal feta no té futur... com no en tindrà el govern tripartit a Girona al barri de la Devesa si continua cobrant unes taxes d'escombraries abusives i dóna aquest servei.

Aquesta és la imatge d'aquest matí. Els munts de brossa d'ahir a migdia han desaparegut. Ja no semblem un país tercermundista. Ara semblen "només" un país subdesenvolupat. Anem millorant.

(Bye Bye Love, Everly Brothers, 1957)

Tripartit a Girona = Cort de porcs

2007-10-29T18:06:00.000+01:00

Dia de Sant Narcís. Festa Major a Girona. Aquest és l'aspecte de la vorera de davant de casa a les dues del migdia. Ara ja és pitjor. A la policia local (092) "no els consta cap incidència en la recollida d'escombraries". No crec que els operaris municipals del camió de recollida d'escombraries hagin sortit de festa aquesta nit i hagin desatès la feina. Ni crec que estiguin emprenyats perquè malgrat l'augment de les taxes anunciades per al 2008 (vegeu recull de premsa adjunt) ells potser no en veuran ni cinc reflectits al sou.

Suposo que l'equip de govern tripartit està molt ocupat assistint a tots els actes de la programació de Fires -vaja... dubto que cap d'ells hagi aprofitat el pont per anar a fer turisme fora de la ciutat...no, no, això sí que no- i ningú no s'ha pogut ocupar d'aquesta nimiesa.

Això, o els del tripartit gironí són una colla de porcs.

Girona ha apujat més d´un 22% la taxa d´escombraries domèstica en 4 anys
El govern tripartit de Girona augmenta l´IBI i les escombraries un 8% per a 2008
L'IBI i la recollida d'escombraries domèstiques s'apujaran un 8% a Girona

(No passa res, La Trinca, 1986)

Per tornar-se'n al llit...

2007-10-18T08:01:00.000+02:00

Llevar-se d'hora té l'avantatge, entre d'altres, que t'assabentes abans que ningú de les notícies del dia.

Samuel Eto'o ja és espanyol perquè ha jurat la Constitució. A mi ningú no m'ha fet jurar mai la Constitució. Això vol dir que puc reclamar no ser considerada espanyola? Nooo... que això és com allò del bateig i l'església catòlica: ningú no et pregunta quan neixes si vols formar part del club, i quan tens ús de raó, si te'n vols esborrar, t'hi posen tantes traves que la majoria dels catòlics involuntaris desisteixen.

James Watson, premi Nobel de Medicina el 1962, ha assegurat que Àfrica no es desenvoluparà mai perquè ha trobat evidències que la raça negra és menys intel·ligent que la blanca. Si és cert que en té evidències, el que ha de fer és presentar-les públicament abans d'incendiar d'aquesta manera. I si no les té, que li retirin el Nobel, per ximple.

En tot cas, si això fos veritat, ZP hauria de ser negre, perquè no demostra ser gaire intel·ligent quan s'entesta a inaugurar el TGV (bé, ell vol inaugurar l'AVE però nosaltres el que patim és el TGV) el 21 de desembre, tant sí com no. Que no ho veu que hi ha 300 m de túnel que encara s'han de començar a foradar? Que no ho veu que els darrers dies ja s'han produït sis esvorancs?

(Bon dia, Els Pets, 1997)

Ficció o predicció?

2007-10-17T21:26:00.000+02:00

Benvolguts pares, benvolgudes mares,

Vista la llista que us passem a continuació amb relació als alumnes de la classe de 1r ESO B:

NO poden menjar PORC: Ali, Fàtima, Ibrahim, Mariam, Muhàmmad B., Muhàmmad R., Raixid, Salma i Yúsuf
NO poden menjar CARN ELS DIVENDRES: Bernat, Josemaría, Meritxell, Neus, Ramon, Teo, Sílvia
Han de menjar KOSHER: Elies, Judit, Noemí i Sara
Són VEGETARIANES estrictes: Llibertat i Lluna
Són OVOLACTOVEGETARIANS/ES: Joel, Nil, Pol i Úrsula
NO pot menjar GLUTEN: Berta
És INTOLERANT A LA LACTOSA: Xènia
És AL·LÈRGICA a les maduixes i al plàtan: Sandra

Vist que ja anem per la tercera empresa de càtering que ens deixa plantats en aquestes cinc primeres setmanes de curs.

Vist els pares de la Mariona, que no són ni musulmans ni jueus ni catòlics practicants, ni creuen en la germanor entre tots els animals de la terra, ni pensen que la carn vermella és perjudicial per a la salut, i a més tenen la sort que la Mariona no ha nascut amb cap problema digestiu ni mèdic que li impedeixi seguir una dieta normal, i a més no tenen cap intenció que la seva filla sigui l'única que menja diferent de la resta de la classe.

La direcció d'aquesta escola ha decidit que

A PARTIR DE DILLUNS TOTS ELS NENS I TOTES LES NENES MENJARAN PER DINAR, CADA DIA, CEREALS AMB LLET DE SOJA (KOSHER I SENSE GLUTEN, PER DESCOMPTAT).

(Breakfast in America, Supertramp, 1979)

La ciutadania ha de treure les castanyes del foc al govern català?

2007-10-08T08:09:00.000+02:00

Si Déu no hi posa remei -perquè a aquestes alçades ningú més ja no pot posar-n'hi- el pacte d'habitatge que promou el tripartit s'aprovarà, amb el vot en contra de CiU i del PP. Que votin de manera coincident en aquest cas no vol dir res més que tenen dos dits de seny on els altres hi tenen un tap de suro.

Al pacte, entre moltes altres coses, n'hi ha una que fa feredat. El tema dels pisos de lloguer. Algú amb quelcom dins el cervell més enllà de serradures pot estar d'acord que si un habitatge està dos anys sense habitar, per llei el propietari estarà obligat a llogar-lo? Que no hi ha una cosa que es diu dret a la propietat privada, en aquest país? I que aquest dret és menys dret que el dret a l'habitatge?

Si no hi ha habitatge digne per a tothom, cosa altrament certa, no és responsabilitat de la ciutadania posar-hi remei, sinó del govern. I que el govern hi posi remei passa perquè promogui polítiques de construcció d'habitatge protegit, finançament adhoc per a joves, per a famílies nombroses, per a famílies monoparentals, per a persones immigrants... el que calgui. Però mai no ha de ser el ciutadà qui resolgui la papereta. Cadascú fa el que vol amb els seus estalvis i si uns pares poden i volen comprar un parell de pisos perquè el dia de demà els seus fill s'emancipin abans dels 30, perquè ha de veure com els pisos li queden despreciats amb els llogaters successius que el govern català li encolomarà?

Primer els pisos; després caldrà posar al servei de la comunitat els automòvils aparcats al garatge més dies a la setmana dels que considerin oportuns Montilla&Cia, coaccionats per Saura i els seus col·legues -no oblidem que és una formació política que ha rebut el suport de molt menys del 10% de l'electorat qui fa abaixar els pantalons al govern tripartit en aquest tema.

Que arribarem a haver de complir amb la parella un nombre determinat de dies a la setmana per tal que no ens obliguin, per llei, a cedir-la per a ús i gaudi d'algú altre que no en tingui?

(Our House, Madness, 1983)

Educació

2007-10-04T20:56:00.000+02:00

Els drets imprescindibles de l'estudiant:

1. Dret a no estar atent constantment.

2. Dret a la seva consciència.

3. Dret a no aprendre el que té sentit.

4. Dret a no obeir entre sis i vuit hores al dia.

5. Dret a moure's.

6. Dret a no complir totes les seves promeses.

7. Dret que no li agradi l'escola i poder-ho dir.

8. Dret a escollir amb qui vol treballar.

9. Dret a no cooperar en el seu propi procés.

10. Dret a existir com a persona.

Treballes per tu, no per a la teva escola!
Philippe Perrenoud

Dis oui au Maître, Michel Fugain et le Big Bazar, 1975

Dictée :
Dis oui au Maître, virgule,
Il es le Maître, virgule,
Tu est sur terre, pas de virgule,
Pour te soumettre ou pour te taire.
Allons, reprenons :
Dis oui au Maître,
Le Maître t'a déjà dit de mettre
Sur l'I l'accent circonflexe,
Il est le Maître,
Et l'M est cette fois majuscule,
Important, souviens-t'en, virgule,
Tu es sur terre,
Deux E et deux R,
Pour te soumettre,
A qui ? Au Maître pardi,
Ou pour te taire,
Tais-toi, fais gaffe à tes doigts,
Et point final mon pote,
Fais gaffe à ta note.
La vérité, il nous l'enseigne dans ses dictées,
Dis...oui... au
Ecoutez, respectez le Maître, il a appris.
Maî... tre...
Il sait, il pense donc on le suit,
Il... est... le
on l'envie car c'est lui le maître,
... Maî. tre...
Il sait tout, il pense pour nous.
Tu...es... sur.
C'est le gardien très sûr de notre culture,
... ter...re...
On est des imbéciles, lui c'est l'Evangile,
..pour. te.. sou.. mettre...
Faut l'écouter fiston, sinon où va-t-on.
... ou. pour..te taire...
Reprenons :...

(Chante comme si tu devais mourir demain, Michel Fugain, 1973)

Ens agradi o no, la llei és la llei

2007-10-03T00:59:00.000+02:00

Article 14 de la Constitució de l'Estat espanyol: Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social. Ai, vàtua l'olla! I si tots soms iguals, perquè hom pot cremar impunement una fotografia meva i no puc fer-ho jo amb la de segons qui?

Article 56.3, que diu que la persona del Rey de España es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. Anem bé. Ja no és igual que els altres. Per això no puc cremar la seva foto.

No obstant això, l'article 18 diu que se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la ley, però està clar que aquesta llibertat ideològica no pot ser expressada lliurement, i si no, que ho expliquin a Jaume Roura i a la resta d'imputats.

Per què? Doncs perquè feta la llei, feta la trampa: el Codi Penal.

Article 141.2 que diu que se impondrá la pena de multa de seis a veinticuatro meses al que utilizare la imagen del Rey o de cualquiera de sus ascendientes o descendientes, o de la Reina consorte o del consorte de la Reina, o del Regente o de algún miembro de la Regencia, o del Príncipe heredero, de cualquier forma que pueda dañar el prestigio de la Corona. O sigui, que la foto cremada es considera un ús desprestigiós de la imatge reial.

L'article 543 remata la jugada declarant que las ofensas o ultrajes de palabra, por escrito o de hecho a España, a sus Comunidades Autónomas o a sus símbolos o emblemas, efectuados con publicidad, se castigarán con la pena de multa de siete a doce meses.

Per tot plegat, essent sens dubte una barrabassada com s'està tractant aquest assumpte per part de l'Audiència Nacional i dels mitjans de comunicació espanyols; havent vist com molts polítics catalans han actuat un amb un servilisme espanyolista que contrasta de manera sorprenent amb declaracions anteriors; sigui bo o sigui dolent que l'Estat espanyol sigui una monarquia parlamentària; ens agradi o no... els del "metxero" tenen les de perdre, amb la llei a la mà.

PD1 Remenant articles he descobert el súmmum del súmmum amagat a l'article 486 del Codi Penal amb relació a l'article 149.2: la castració reial et pot portar a la presó durant 20 anys; la castració de la plebs, només a 12 anys. Sobren comentaris. En tot cas, una curiositat sobre el tema (aforisme 485)

PD2 Vicent Partal. Com sempre, chapeau!

(King Creole, Elvis Presley, 1958)

Adéu, Eurobasket 2007

2007-09-16T23:36:00.000+02:00

Ni ET Gasol amb el seu germà petit Marc han jugat un partit extraterrestre, ni la Bomba Navarro ens ha fet esclatar d'alegria. Ni Rudi ha agafat el fusell i ratatatatà ni Jiménez ha sumat i seguit punt darrere punt. El mojo picón de Sergio Rodríguez no ha picat gaire. Garbajosa no ha estat prou multiusos. Berni i Mumbrú no han tingut màgia. Carlitos Cabezas ha semblat més aviat Carlitos Brown. Míster Càtering Calderón no ens ho ha posat en safaa i, en fi, que Espartaco Reyes tampoc no ha vençut l'imperi rus.

Però puc fer un esforç d'abstracció i si destrio la meva passió esportiva per aquests nois d'altres sentiments més profunds i seriosos, dono la raó a la meva mitja taronja i sí: el millor que ha pogut passar és anar guanyant fins al final i en el darrer segon perdre la medalla d'or perquè un dels nostres nois no ha fet la cistella de la victòria vestint la samarreta de les forces d'ocupació.

Llàstima que, coneixent les declaracions que va fer en Pau a El Mundo fa un any, és només la teoria d'una que, si no és consola, és perquè no vol.

(It's a Heartache, Bonnie Tyler, 1977)

Adéu, Harry Potter

2007-09-16T13:38:00.002+02:00

AVÍS: SI NO HAS LLEGIT HARRY POTTER I LES RELÍQUIES DE LA MORT I NO VOLS SABER QUÈ HI PASSA, NO LLEGEIXIS AQUEST POST.

Fa un temps, quan vaig llegir el sisè i penúltim llibre de Harry Potter -El misteri del príncep- vaig estar-ne escrivint, a l'antic bloc, mentre l'anava llegint.

Em confesso fan de Harry Potter des de fa molt de temps. El cert és que vaig descobrir-lo quan encara no era un fenòmen mediàtic. De fet, el meu primer llibre no és com els altres 7, és un exemplar editat en un altre format -suposo que l'editorial no esperava haver-ne d'editar els següents. I em va enganxar totalment. Sempre havia esperat, però, la traducció catalana, malgrat la curiositat i les ganes de continuar amb la història.

Aquesta vegada estic molt cofoia de poder dir que me'l vaig comprar en anglès i me l'he llegit en aquesta llengua. M'he perdut coses, és clar. Jocs de paraules, el significat de molts dels adjectius amb què l'autora descriu minuciosament les situacions... però en conjunt me n'he sortit prou bé. Cert que durant uns dies, en acabar el capítol, corria a la web de la traducció catalana i el rellegia, per no perdre res, però des que la van despenjar, cap al meu capítol 13, cap més ajuda. A més, no he comès l'error que vaig cometre en l'anterior de mirar l'índex, i en veure un capítol titulat -cito de memòria- 'el cant del fènix' i el següent 'la tomba de marbre blanc', ja vaig deduir que Dumbledore moriria i amb ell part de l'encant de descobrir la història pàgina a pàgina.

Ara ja fa un parell de dies que l'he acabat. M'ha agradat. M'ha agradat molt, perquè la història d'en Harry és per a nens, ni que ens agradi als grans, i les històries de nens han d'acabar bé, només faltaria!

I he plorat com una bleda. Has plorat??? -direu. Doncs sí, he plorat. A mi, de fet, plorar no em costa gaire. He vist desenes de vegades Casablanca i sempre ploro -típic i tòpic però és així. Ploro amb determinades cançons; vaig plorar quan em van trucar el març del 2006 per dir-me que ETA acabava d'anunciar un alto el foc indefinit; i ploro amb alguns llibres, i tant. Amb el darrer que vaig plorar va ser amb L'amic retrobat, gentilesa de l'Eduard Batlle. Magnífic llibre. Totalment recomanable. Es llegeix en un trajecte en tren de Girona a Cambrils. O en la nit d'insomni millor aprofitada. Et passes un parell d'hores esperant el retrobament de l'amic i no el copses fins al darrer paràgraf del llibre. I de quina manera tan brutal. Només de pensar-hi ja torno a tenir els ulls humits...

Bé, el que deia, que amb el darrer llibre de Harry Potter també he plorat. Tres vegades. La primera, quan en Remus Lupin anuncia a en Harry que la seva esposa, la Tonks, està esperant un fill. No és tan simple com això, s'ha de contextualitzar per entendre l'emoció que vaig sentir, però per ara ja fem el fet. La segona, quan en Harry, ja cap al final, troba en Remus i la Tonks morts després de la batalla final contra en Voldermort -i ja havent vist morir també un bessó Weasley, en Fred. Però quan més ploro és quan, en l'epíleg final, en Harry, ja gran i casat amb la Ginny, té tres fills: James -el nom del seu pare-, Albus -per en Dumbledore- i Lily -per la mare. Fins aquí, tot previsible. Però al final de tot de tot, quan el fill petit ha d'agafar el tren cap a Hogwarts per primera vegada i està espantat perquè vol que li toqui Gryffindor i l'aterra pensar en Slytherin, en Harry li diu -transcric de memòria-: 'Albus Severus, et dius així per dos dels directors de Hogwarts; un era de Gryffindor i l'altre de Slytherin, i probablement, l'home més valent que he conegut mai'. Pell de gallina. Si això ho saben transmetre bé, quan s'escaigui, a la pel·lícula, serà un moment com 'Això és el començament d'una bona amistat'.

Tot plegat ho he escrit avui perquè és d'aquells dies en què hom té moltes ganes de plorar, i no pas per un llibre, ni una canço ni una pel·lícula, sinó per una cosa molt més viva, de carn i ossos. I aquestes ganes de plorar no són agradables com les altres. Són una merda.

(No woman, no cry, Bob Marley & The Wailers, 1974)

Avís al navegant

2007-09-15T11:21:00.000+02:00

Avui a les 19 h la Selección Española de Baloncesto juga la semifinal de l'Eurobasket 2007 contra la selecció de Grècia. Depèn de com vagin les coses, demà diumenge a dos quarts de deu jugarà la final contra Rússia o contra Lituània (depèn de com els vagin les coses a ells avui, en un partit de semifinal que, per gentilesa de La Sexta, no veurem en directe en benefici d'un esplendorós Athletic de Bilbao - Saragossa).

Tenint en compte que els jugadors de la Selección són els següents:

Pau Gasol. Neix a Barcelona i juga a l’NBA amb els Memphis Grizzlies.
Marc Gasol. Neix a Barcelona i juga a l’Akasvayu Girona.Joan Carles Navarro. Neix a Barcelona i acaba de deixar el Winterthur Barcelona per començar la temporada NBA amb els Memphis Grizzlies.Àlex Mumbrú. Neix a Barcelona i juga al Real Madrid.
Rudy Fernández. Neix a Palma de Mallorca i juga a la Penya (DKV Joventut).
Carlos Cabezas. Neix a Màlaga i juga a l’Unicaja Málaga.
Berni Rodríguez. Neix a Màlaga i juga a l’Unicaja Málaga.
Felipe Reyes. Neix a Còrdova i juga al Real Madrid.
Carlos Jiménez. Neix a Madrid i juga a l’Unicaja Málaga.
Jorge Garbajosa. Neix a Madrid i juga a l’NBA amb els Toronto Raptors.
Jose Manuel Calderón. Neix a Villanueva de la Serena (Badajoz) i juga a l’NBA amb els Toronto Raptors.
Sergio Rodríguez. Neix a Tenerife i juga a l’NBA amb els Portland Trailblazers.

És a dir...
Catalunya: 4 jugadors
Illes Balears: 1 jugador
Andalusia: 3 jugadors
Comunitat de Madrid: 2 jugadors
Extremadura: 1 jugador
Canàries: 1 jugador
Castella i Lleó, Castella–La Manxa, Comunitat Valenciana, Galícia, Euskadi, Aragó, Regió de Múrcia, Astúries, Navarra, Cantàbria, La Rioja, Ceuta i Melilla: cap jugador

... per tant, si diumenge guanyen l'Eurobasket 2007 aquests esportistes i penjo un post al bloc, espero no haver de posar de manifest, una vegada més, els meus sentiments envers el meu país -Catalunya-, sentiment que altrament ja he evidenciat i evidencio regularment i suficient en aquest bloc.

Si Catalunya tingués una selecció nacional de bàsquet, és evident que aniria per davant de la de qualsevol altra comunitat autònoma de l'Estat espanyol -i tot darrere l'andalusa!-. Com que això, avui per avui, no és possible, deixeu-me que m'alegri pels meus jugadors, encara que vesteixin uns colors imposats.

(Cançó oficial de l'Eurobasket 2007 a l'Estat espanyol, Estopa, 2007).

Avui al cel s'hi canta òpera

2007-09-06T08:26:00.000+02:00

Mòdena m'agrada per dues coses. Una de molt prosaica, el vinagre; i una de celestial, haver estat bressol i final d'un àngel de la veu. Descansa en pau, Luciano.

(Nessun dorma, romança de l'òpera Turandot de Puccini, interpretada per Luciano Pavarotti -12/11/35 - 06/09/07 - a Torino durant la inauguració dels Jocs Olímpics d'Hivern el 2006)

Telegrama per a patriotes

2007-08-31T09:11:00.001+02:00

Plataforma per la sobirania. Llegiu, busqueu, compareu, i si us agrada, adheriu-vos-hi.

(Tarragona m'esborrona, Els Pets, 1991)

La desprotecció dels consumidors

2007-08-30T09:46:00.001+02:00

1r cas

Orange maltracta els seus abonats més fidels

Sóc clienta d’Orange des que aquesta va absorbir Wanadoo. I abans ja n’era d’Eresmas quan aquesta va ser comprada per Wanadoo. I estava a Eresmas perquè ja era clienta de Retevision. No sé si em deixo algun canvi enmig. Tot plegat, vol dir que des de fa prop de 8 anys que sóc fidel a aquesta empresa. No em pregunteu perquè. Suposo que per comoditat i mandra de canviar. Això, però, en comptes de reportar-me un millor servei, ha fet que em tractessin de manera denunciable.

Resulta que el darrer servei que vaig contractar, encara amb Wanadoo, era ADSL+trucades locals, a 4Mb de velocitat i per 36 euros al mes, impostos a banda. Resulta que fa un any que estic demanant que em canviïn el contracte, ja que oferten productes més avantatjosos (més velocitat i menys quota mensual) i em diuen, per telèfon i en diverses ocasions, que no és possible fer-ho sense donar-me de baixa del producte actual i tornar-me a donar d’alta al nou producte, amb la consegüent pèrdua d’identificador de client i, en el meu cas, d’adreça electrònica, ja que la meva continuaria associada a un altre client que s’ha donat de baixa (jo mateixa!). Tot això duraria un mes, i mentrestant, em donarien connexió gratuïta estàndard, no ADSL –quin detall!. Com sigui que utilitzo aquest servei i especialment aquesta adreça electrònica per a la meva activitat professional, no he volgut mai passar per aquest calvari.

He enviat diversos missatges electrònics de reclamació a Orange però mai de la vida m’ha respost ningú.

Avui he tornat a intentar-ho, per telèfon, a la vista de la publicitat que fan a la seva web de les promocions d’estiu. I quina no ha estat la meva sorpresa en sentir com l’operador em deia que podia canviar automàticament a 6Mb i per només 25 euros al mes! Si l’hagués tingut davant, l’hauria petonejat. El canvi no serà efectiu fins a d’aquí a una setmana, i estic convençuda que no notaré l’augment de 2Mb en la meva velocitat de navegació, però els deu eurets que m’estalviaré cada mes són un petit triomf personal que m’omple de satisfacció. Ara només desitjo no estar dient blat sense tenir-lo al sac i ben lligat.

2n cas

El negoci dels uniformes escolars

El meu fill va a una escola privada. No entrem, sisplau, a valorar aquesta opció. Cadascú educa com millor li sembla els seus fills, cadascú els deixa el legat que creu més apropiat i cadascú, al capdavall, fa el que vol amb els seus diners.

Essent una escola privada, ja sabem tots els pares quin pa s’hi dóna. Habitualment no hi ha associacions de pares, en aquests centres, i si n’hi ha, són poc operatives. La direcció de l’escola decideix les línies directrius i ideològiques i si t’estan bé, perfecte, i si no, ja saps on és la porta. Fins aquí em sembla bé. És una opció lliure portar-hi o no la mainada. Jo n’estic molt contenta i el meu fill també, i en aquest sentit, doncs, tot elogis i cap queixa.

El que m’indigna és el negoci extraordinari que es fa amb els uniformes escolars. En el nostre cas estem obligats a adquirir-los als grans magatzems per excel·lència, que tenen l’exclusiva en la seva fabricació i distribució. Tampoc no em sembla malament. Entenc que és una varietat important de peces de roba i talles –l’escola té bebès a partir de mesos i fins a acabar el batxillerat-, i no és viable fer-ne la distribució en diversos punts de venda. És una opció còmoda, sens dubte, tant per a l’escola com per al comerciant, i si funcionés bé, també per als pares i mares.

Ahir vaig anar a comprar, doncs, tot l’equipament per a un nen que ha de començar 1r d’ESO. I com jo, com a mínim les mares o pares d’una cinquantena de criatures més, ja que a ESO canvien els models de pantalons i jerseis, i en qualsevol cas, la mainada creix com els arbres i rarament poden aprofitar res del curs anterior. Aleshores, no m’explico com no hi havia disponibles les talles més freqüents a aquesta edat (12-14). Se’ls havien acabat! Que no saben els senyors dels grans magatzems que l’escola té dues aules per curs i que a cada aula hi ha un parell de dotzenes d’estudiants i que tots han de comprar el nou uniforme? No és difícil fer quatre números, oi? Penso malament i arribo a la conclusió que és una doble estratègia: evitar estocatge, sens dubte, i obligar el client a anar més d’una vegada a comprar, amb la qual cosa augmenta la possibilitat que faci més despesa. M’indignen totes dues.

Però el pitjor de tot és la sensació d’estafa que vaig tenir. M’explicaré. La dependenta, encantadora, tot s’ha de dir, em va dir que tenia “arraconats” uns pantalons de la talla del meu fill “d’un altre fabricant de l’any passat”. Me’ls va portar, van fer el fet –eren IDÈNTICS que els del fabricant actual- i me’ls vaig quedar. I vaig encarregar-ne uns altres. La meva sorpresa va ser enorme quan a l’hora de pagar, els actuals em van costar 60 euros i els “arraconats” només 28! I no és que em fessin rebaixa, no, és que és el que marcava l’etiqueta. Per què aquesta diferència tan desproporcionada? En mirar les etiquetes, vaig veure que els més econòmics eren fets per una empresa catalana, i els cars, portaven la marca pròpia dels magatzems, BTS. Negoci rodó, oi?

No acaba aquí, però, la meva indignació. Baixem de la primera planta i entrem, a la planta baixa, a allò que es coneix com a Hipercor. La zona popularment “barata” del Corte Inglés. I hi veig pantalons anunciats com a “escolars”, en gris i en blau marí. Com els que acabo de comprar i que porto a la bossa. Els trec, els comparo, i són IDÈNTICS. D’una tercera marca. I a 19,90 euros!!!

Malauradament per a mi, el fabricant baratet ha estalviat en llargada de cama i jo, que tinc un fill que va per a jugador de l’NBA –això és el que diu ell, és clar-, la mateixa talla li curteja ben bé quatre dits i no me’ls puc quedar.

I enmig d’una ràbia immensa i de la sensació de ser víctima d’una estafa legalitzada, em pregunto com quatre dits de llargada podem fer augmentar tres vegades els preus d’uns pantalons.

(Enamorado de la moda juvenil, Radio Futura, 1980)

25 agost 2007 Barcelona

2007-08-26T11:33:00.000+02:00

I s'han acabat les vacances, pràcticament. Hem arribat a Barcelona sense cap problema, hem recollit les maletes amb rapidesa, i aquesta vegada no ens n'han perduda cap -el darrer viatge amb la Maica i en Jordi, ells les van recollir totes i nosaltres ni una, això que les havíem facturades plegades...

Veiem a les notícies, amb una barreja de tristor, desesperació i amargor, com Grècia està cremant i recordem els dies que hi hem passat.

A casa tot bé, malgrat les intenses pluges que ens diuen que han caigut. Per sort, cap incident ni cap apagada elèctrica ens ha afectat.

I per fi un ordinador amb accents!

(Sweet Home Alabama, versió de Robbie Williams, que va fer clamar als cels els fans de Lynyrd Skynyrd, que no van entende que es fes una versió kitsch de l'himne de la cançó protesta de 1974)

24 agost 2007 Costa Adriatica

2007-08-26T10:15:00.000+02:00

Dia de navegacio, des de Corfu fins a Venecia. Passem el dia jugant a cartes, al "continental", versio española del nostre "remigi". Els dos homes estableixen rapidament una mena de lligueta en que hi ha tres premis: el guanyador de la partida, la parella guanyadora -des del punt de vista de la lluita de sexes, aqui no valen les parelles de fet-, i el guardo negatiu o perdedor de la partida.

La primera partida s'allarga tot el mati i mitja tarda, i finalment la Maica i jo aconseguim el Grand Slam: jo guanyo la partida, sumant els nostres punts tambe guanyem als dos homes, i el perdedor absolut, un d'ells dos. A partir d'aqui, per descomptat, el joc es catalogat de "joc d'atzar" i la Maica i jo som acusades de donar-nos joc l'una a l'altra.

Al vespre, com que ja hem tancat la factura, no podem acomiadar el viatge amb els dos cosmopolitans i les dues margarites que s'han convertit en un classic, ja que a bord no ens accepten pagaments en efectiu, i agraim haver guardat l'ampolla de vi blanc frizzante amb que el capita ens va obsequiar, l'endema de la primera nit a bord, quan vam descobrir que el nostre camarot era sobre un dels pilars del vaixell i durant la nit la vibracio del llit era similar a la d'una moto anivelladora. Brindem pel proper viatge i, personalment, per la sort que tinc de tenir uns amics com la Maica i en Jordi, amb qui no hem tingut mai ni un punt de desavinença en cap viatge, i per l'home de la meva vida, essencia de tots els meus brindis.

(Com'e triste Venezia, Charles Aznavour, 1960)

23 agost 2007 Corfu

2007-08-26T09:45:00.001+02:00

Les illes gregues son precioses. Corfu, una de les mes grans al mar Jonic, ha patit la seva privilegiada situacio estrategica enmig del mare nostrum perque al llarg de la historia ha estat envaida per multitud de pobles, cosa que ha conformat un caracter especial a aquest lloc. L'arquitectura civil i religiosa ho palesen. Barreja d'esglesies cristianes, construides sobre antics temples pagans, ortodoxes, anglicanes, alguna mesquita.

Ens anem a banyar a una platja. L'aigua es molt calenta comparada amb la de la nostra Costa Brava. Prenem un cafe de joventut. M'explico. La gent gran de l'illa, que parlen i llegeixen grec antic, beuen cafe grec, que es com el turc, amb el marro al fons del got. Els joves, que ja nomes parlen grec modern -i per tant no entenen res del que es diu en les cerimonies religioses ortodoxes!- beuen cafe frappe, que ve a ser el nostre granissat de cafe, pero amb una bola de gelat de vainilla. Com una mena de granissat de cafe amb llet aromatitzat amb vainilla, vaja.

La ruta en autocar ens passeja per diferents poblets i les vistes son realment espectaculars. Veiem la famosa platja amb forma de cor, on ja s'hi ha instal.lat un hotel de luxe, les ruines del castell de Sant'Angelo, passem per un poblet a l'entrada del qual un semafor dona pas, cada 3 minuts, els vehicles d'un o altre costat alternativament, ja que els carrerons son tan estrets que el poble es d'un unic sentit, i acabem al centre historic on, com era d'esperar i tonica de tot el viatge, el guia ens deixa perque puguem fer shopping. No se si el fet de viatjar en una companyia americana hi te res a veure, pero l'objectiu final de totes les escales es que comprem, comprem i comprem.

Objectiu que no aconsegueixen amb nosaltres, ja que una vegada mes ens trobem immersos en una versio, aquesta vegada grega, dels carrerons de botigues turistiques ben coneguts per tots. Pero la sort ens torna a acompanyar i si a Kusadasi el taller d'en Mustafa va ser una gran troballa, a Corfu una botigueta d'aire italia, amb bijuteria de disseny, atrau la mirada de l'home que viu per complaure'm i en surto amb un collaret molt especial de vidre de Murano -Murano? Corfu? Si, en aquesta zona, la mal anomenada "artesania tipica" s'esten una barbaritat, i el vidre de Murano, com els ulls de la sort turcs, abasten extenses zones turistiques.

PD Sant Felip Benici. Curiosament, buscant algun vincle, he descobert que segons els italians la seva festa liturgica es el 22 d'agost, i no el 23, com la celebrem sempre nosaltres. Haure d'investigar...

(Way back into love, Haley Bennet en el paper de Cora Corman, en la pel·lícula Music&Lyrics, 2007)

22 agost 2007 Santorini

2007-08-22T17:35:00.001+02:00

Com esperava, Santorini es, en part, la versio grega de Capri o de Portofino. El poble d'Oia te unes vistes meravelloses al crater i unes botigues amb joieira de disseny i mocadors de seda que fan caure d'esquena.

La resta de l'illa es tipicament mediterrania, plena d'olivereres i de vinyes. Tastem el vi dolcet que, diuen els illencs, es afrodisiac, i ens agrada el seu sabor, germa de la nostra garnatxa. El blanc i el negre, en canvi, no tenen res a fer al costat dels nostres.

Les carreteres sovint estan resseguides per eucaliptus, la part inferior dels quals pinten de color blanc perque de nit els conductors els vegin, ja que hi ha poca il.luminacio municipal, segons en diu la nostra guia, que tot i que ahir en Yusuf va deixar el llisto molt alt, avui la Luisa podria haver fet alguna cosa mes. Alguna cosa mes que ser monissima i portar tots els mascles de l'autocar de bolit. Alguna cosa mes que dir-nos que si algu volia veure el castell, avall que fa baixada, que ella ens esperava a dalt. Alguna cosa mes que en la darrera parada marxar a pas atletic cap a la catedral de Thira i deixar tres quartes parts dels suposadament seus turistes a l'estacada.

Esperem una bona estona el teleferic que ens ha de tornar, des de Thira fins a baix al port, i la cua no es mou de manera perceptible, tanta estona que ens fa decidir a entomar a peu els 580 graons que porten fins al port. Graons que compartim bona part del cami amb les corrues d'ases que tambe baixen pels esmentats graons, amb turistes mes o menys espantats al seu damunt. Personalment, malgrat el sol lacerant sobre les meves espatlles, malgrat la pudor d'excrement d'ase que ens acompanya els vint minuts que dura el descens, prefereixo no haver experimentat l'aventura de baixar una escalinata d'aquest tipus dalt d'un animal que no conec de res i sense cap experiencia previa en aquest sentit.

PD Una altra vegada que tornem, si s'escau, no deixarem de banyar-nos en la zona compresa entre les dues illes volcaniques en que, ens diuen, l'aigua de l'Egeu es calenta!

(Zorba el Grec, Michael Cacoyannis, 1964)

21 agost 2007 Kusadasi

2007-08-22T17:35:00.000+02:00

Turquia te un encant especial. Si mes no, la costa de l'Egeu, on som ara. La barreja de cultures i civilitzacions que han trepitjat aquelles terres es respira entre les pedres de l'antiga ciutat d'Ephesus, al teatre de Miletus i al magnific temple d'Apolo de Didyma. Temple, per cert, on l'oracle nomes hi passava la meitat de l'any, ja que els altres sis mesos era a Delfos.

Vam tenir, a mes, la immensa sort que ens acompanyes un guia, en Yusuf, que, com molta gent en aquesta zona, ha de viure amb dues feines, i ell exercia de professor d'angles i d'historia de l'art i, durant les vacances d'estiu, de guia turistic. Les visites arqueologiques al seu costat van ser una meravella. Crec que s'hauria fet amic de seguida del meu admirat egiptoleg, en Josep Cervello.

Acabades les visites, una estona al gran bazar de Kusadasi, el port turistic on ens va deixar el vaixell. No deixa de ser un Lloret de Mar a la turca i el mal anomenat gran bazar una versio turca de les ben conegudes "galeries" de Platja d'Aro.

Pero en un raconet vam trobar un artesa de la plata i les pedres semiprecioses, en Mustafa, que segons el fulleto que ens va donar te obres d'art exposades als millors museus del mon, i l'home de la meva vida em va regalar un collaret de turqueses i plata meravellos. Gracies una vegada mes, kriny1!

El contrapunt del viatge van ser una familia que van portar un bebe d'uns quatre o cinc mesos a l'excursio, el qual no vam deixar de mirar amb cara de pena i de patiment en veure'l adormit a la motxilleta que carregava el seu pare a l'esquena, sota un sol de justicia de 40 graus a l'ombra. Despres penso en les parelles que volen adoptar criatures i els posen problemes, com al meu apreciadissim Josep, que va haver de patir un vertader via crucis per tal que el consideressin apte per fer de pare de la Queralt, una preciosa xineta. En Josep es un gran amic, una excel.lent persona, un gran politic i ha estat professor universitari a prestigioses universitats dels EUA. Per que no podia adoptar, doncs? Simplement, perque en Josep es invident.

(Petr'Oil, Ajda Pekkan, representant turca a Eurovision el 1980, i himne de la meva estada a Londres aquell estiu en que anavem sempre de gresca amb tucs guapissims)

20 agost 2007 Costa Adriatica

2007-08-20T16:52:00.000+02:00

De moment, tot el dia navegant i veient la costa, a voltes, molt lluny. Per tant, poca cosa a dir. Al vaixell hi ha moltes activitats d'esbarjo pero cap no ens atrau prou per afegir-nos-hi, per tant, llegim, descansem, mengem! -m'estic inflant de tacos, burritos i natxos... posare 5 kg...- i per la tarda partida de cartes amb coctel inclos. Que mes es pot demanar?

Dema mati a les 9 ja desembarquem a Turquia i visitarem Ephesus, Miletus (la ciutat turca, que cal no confondre amb la italiana Mileto) i Kusadasi.

Kusadasi vol dir quelcom com "illa dels ocells". Espero que sigui una broma. Tinc fobia a tot allo que voli i/o tingui plomes. De fet, ahir vaig muntar un quasi-numeret al restaurant del port de Dubrovnik quan els coloms no deixaven de passejar entre les taules. Agh! Aixo em recorda que just abans de marxar de vacances hi havia una garsa fastigosa que va agafar el vici d'entrar a casa si deixavem cap finestra oberta. Un malson. Nomes de pensar-hi el suor fred m'amara tot el cos. Tan de bo quan tornem hagi trobat un altre lloc on fer turisme...

(The Birds, Alfred Hitchcock, 1963)

19 agost 2007 Dubrovnik

2007-08-19T17:38:00.000+02:00

Drubovnik es una ciutat preciosa. Costa de creure que fa quinze anys estava immersa en una terrible guerra fratricida. Els croates son conscients que viuen del turisme i el seu tracte es exquisidament educat i servicial. Sorpren l'absencia de platges de sorra i veure com la gent fa bronze a les roques, gairebe penya-segats, d'una illa volcanica a la qual han arribat en un vaixell-bus. I sorpren que de sobte una reixa metal.lica parteix els penya-segats en dos i delimita la zona textil de la zona per a naturistes. El peix bonissim. El cambrer em mira astorat quan li pregunto si la dorada que ens recomana per dinar es "sauvage or from a farm". Em mira amb cara d'incredulitat i assenyala el mar que tenim davant de la terrassa on ens hem assegut per dinar i em diu "from there". I es cert. Dorada de carn forta i saborosa. Res a veure amb les de piscifactoria que sovint hem de menjar a casa nostra.

PD1 El Cosmopolitan d'ahir per la tarda ja al vaixell, fluixet, fluixet. Incomparablement millor el del Florian de la placa de San Marco veneciana.

PD2 Gracies a la Maica he descobert que a certs llocs de Catalunya, de l'angunia que sentim quan pelem un pressec, per exemple, en diuen "tiricia" (paraula que no esta recollida, tot s'ha de dir, al corpus oficial de la nostra llengua).

PD3 L'ordinador del vaixell tampoc no te accents, ni ce trencada, pero com a minim te apostrof. Es dificil escriure aixi i cada dos per tres he de recular a corregir allo que els dits, per inercia, han escrit i no es correspon amb allo que surt a la pantalla.

(The love boat, serie de TV dels anys 80)

17 agost 2007 Barcelona Venecia

2007-08-18T10:20:00.000+02:00

Ahir vam sortir de l aeroport del Prat a les 6.45 del mati, i sorprenentment, sense cap problema.

A Venecia el temps es fantastic i la ciutat, una vegada mes, meravella els sentits.

Passejada en gondola, soparet prop de Rialto, passejada pels carrerons de la ciutat antiga...

L hotel es una sopresa tambe pel tracte amabilissim del personal i per l acondicionament de les habitacions. El primer hotel que trobo en que en la cambra de bany hi ha llum apropiada perque una dona es pugui maquillar!

A quarts de tres del migdia hem d embarcar en el Splendour of the Seas que ens portara durant una setmaneta per l Adriatic, el Jonic i l'Egeu.

Comtpo que al vaixell hi haura connexio a Internet i podre actualitzar.

Per cert, la companyia, fantastica. Viatjar amb en Jordi i la Maica es sempre un plaer.

PD1 L ordinador italia no te accents ni se com funcionen els apostrofs. Ja veurem el proper que trobi.

PD2 Ahir a l aeroport Marco Polo de Venecia ja hagues pogut actualitzar, ja que hi ha, com qui diu cabines de telefon, doncs terminals de connexio a Internet. Una idea a copiar als nostres aeroports!

Venezia, Hombres G, 1983

Agoraxina

2007-08-15T13:16:00.000+02:00

Us recomano que visiteu el Quadern de Viatge de la Marta i en Vadó, que són a l'Uzbekistan i ens relaten regularment les seves experiències en aquestes terres desconegudes per a la majoria de nosaltres.

Això em dóna la idea d'intentar fer alguna cosa similar aquí al bloc, a partir de divendres, que també m'escaparé uns dies.

Ja veurem si la voluntat es manté ferma...

(China Girl, David Bowie, 1983)

Encreuat d'homes

2007-07-10T20:58:00.000+02:00

Com el bon vi, amb els anys, millora.

També millora amb els anys, però en comptes de Chardonnay, Cabernet-Sauvignon.

Va estimar tant... que per això m'agrada.

La màquina humana més perfecta.

És un pecat.

Morbo pur i dur.

Poca-solta. Malcarat. Dèsposta. Encantadorament seductor.

El mateix que abans, però en un altre idioma.

Divertit. I a més, guapo.

Ens maltracta. Ens fa patir. Però perdem el cap per ell.

Millora amb els anys, m'estima i l'estimo, l'home 10, amb qui peco i qui em sedueix, el millor company de joc, l'únic que em fa perdre el cap.

(I say a little prayer for you, de My Best Friends Wedding, 1997)

(I say a little prayer for you, Aretha Franklin, 1968)

PD: falta aquell amb qui sempre havia dit que fugiria si me'l trobava en un aeroport. Però és que ara ja no hi fugiria..

El dret a la intimitat de les famílies

2007-07-02T20:44:00.000+02:00

Aquests darrers dies els dos diaris gironins per excel·lència han publicat diverses notícies relacionades amb el cas Mascort, el candidat de CiU (o hauríem de dir de CDC, no ho sé...) a l'alcaldia de Girona que va haver de deixar-ho córrer abans de començar a causa d'uns indesitjables que el van acollonir, parlant clar, amb les amenaces de mort contra ell i la seva família. Conec en Carles Mascort personalment, igualment com la seva família, i puc donar fe que la cosa no era per riure. Jo ni tan sols no hagués aguantat tant com ell.

Aquests, dies, dic, els diaris de Girona parlen novament del cas en base a un informe que diuen que els mossos d'esquadra han lliurat al jutjat i que apunten cap a dues persones que hi ha indicis que haurien estat les autores d'aquesta salvatjada.

Casualitats de la vida, conec també personament les dues persones en qüestió, i no entro a valorar si són culpables o innocents, si poden haver estat o no les autores materials dels fets o tan sols les inductores o potser uns caps de turc i prou. Tinc la meva opinió i me la guardo, perquè en aquest país, fins que no es demostra el contrari, tothom té dret a la presumpció d'innocència.

Em poso a la pell de la famíla Mascort i jo també clamaria justícia.

I em poso a la pell de les famílies dels dos acusats -no sé si en puc dir així, legalment i estricta; si no puc, demano perdó per l'ofensa- i penso que, repassant les hemeroteques, hom troba "un veí de Vila-seca que maltractava la filla de catorze mesos de la seva companya", "un veí de Caldes d'Estrac que va ferir la seva dona a cops de martell", "un ciutadà romanès de 52 anys, que va posar fi a la vida de la que era la seva dona", "un veí de Figueres de 36 anys, un home que es diu Mohamed, acusat d’haver maltractat dos dels seus fills"... Per què, doncs, a aquestes dues persones de qui parlem, persones prou conegudes dins la societat gironina, no se'ls ha respectat aquest dret a la intimitat, ja no només per ells, sinó sobretot i especialment per les seves famílies, que prou en tenen amb el que els està passant i amb el que els pot venir a sobre?

Diari de Girona, El Punt, francament, premsa groga de la més groga. D'això se'n diu, com a mínim, fer pagar justos per pecadors. Una cosa és informar, i l'altra fer servir un sedàs diferent en funció de a qui s'hi ha de fer passar.

(The Godfather, 1972)

Transporter

2007-06-25T20:18:00.000+02:00

Agafo un vol d'Spanair Barcelona-Mallorca a dos quarts de vuit del matí l'endemà del concert dels Rolling Stones a Barcelona.

Jo, que sóc alta, intento sempre asseure a la filera de la sortida d'emergència, on l'espai per a les cames és sensiblement més ample. Malgrat que les servituds del lloc són les que són, no pots tenir la bossa de mà amb tu, no pots llegir ni fer sudokus fins que l'avió s'ha enlairat, i a vegades extremes fins al punt que no pots portar un jersei penjat a les espatlles "perquè si hi ha una emergència pot destorbar la sortida de la gent" (argument verídic i textual d'una hostessa davant la meva sorpresa quan em va convidar a posar-me el jersei o a tancar-lo al caixonet superior de l'equipatge durant l'espai de temps de l'aterratge).

Hi ha companyies aèries on les exigències són encara més rígides, i si no ets capaç de convèncer l'hostessa, en anglès, que entens i parles perfectament aquesta llengua, que no tens cap malaltia amagada ni cap lesió ni tara física, que et sents perfectament capaç de salvar tot l'avió en cas de catàstrofe, et conviden amablement a canviar-te de lloc.

Dic, doncs, que vaig treure la targeta d'embarcament per internet -un gran invent, això del check-in des de casa!- i per tant vaig obtenir el meu seient preferit, que va resultar ser també el seient escollit per una colla d'energúmens de prop de dos metres d'alçada que venien directament del concert de Ses Satàniques Majestats, sense dormir, alguns en plena ressaca, d'altres molt propers encara a l'embriaguesa. Ens van donar la llauna durant tot el trajecte en autobús des de la terminal fins a l'avió -servituds també dels vols de baix cost, que normalment no tenen dret a finger- i la meva intuïció de bruixa em va fer dir "vols-t'hi jugar que seuran darrere nostre?". Tal dit i tal fet: la bestiota que abans de pujar per les escales de l'avió va caure estesa a la pista tan llarga com era i s'hi va estar més temps del que seria normal en una caiguda fortuita, va seure, amb la resta de bestiotes, als seients contigus i als de la filera posterior al meu.

L'hostessa, molt servicial, havia vist preocupada per la finestra com queia a terra a la pista d'aterratge, havia sentit el parloteig incansable d'aquell individu, que ens delectava amb els records del concert de la seva vida, i era evident que llegia als seus ulls el mateix que llegíem nosaltres, pobres passatgers veïns.

Suposo que, alliçonada per l'amiga que un dia em va instar a treure'm el jersei de les espatlles en pro de la seguretat del passatge, es va adreçar al fan de Jagger i li va preguntar si es trobava bé, si se sentia en condicions d'actuar com cal en cas d'emergència i li va dir que, si no, el podia ubicar en un altre seient, i com que la resposta va ser "yo salvo a todo el avión si hace falta, faltaría más", el va deixar roncar tranquil·lament i l'avió es va enlairar.

Qui m'hauria dit a mi, que un dia vaig ser pràcticament acusada de sabotatge aeri en voler mantenir un pobre jersei de cotó damunt les espatlles durant l'aterratge, que en una altra ocasió hauria de deixar el meu destí i la meva possible salvació en mans d'un torrat que roncava de satisfaction!

Pujo en un taxi mallorquí i al·lucino quan veig, al costat de l'enganxina de "prohibit fumar", una de "prohibit emprar el mòbil". I em pregunto perquè jo, que pago el viatge, no tinc a dret a parlar pel mòbil, i en canvi ell, que és qui cobra pel servei, té tot el dret del món a martiritzar-me l'oïde amb les cançons del Fari, a.c.s.

(Joe le taxi, Vanessa Paradis, 1987)

Llenguatge econòmic

2007-06-13T18:39:00.000+02:00

1 d ls nticis dl dia s ket articl q parix n 1a pag a L Vngurdia d vui. Smbl ser q ls jovs ja no sabn scriur x culp dls sms i dls xts. I xq no llgixn, sns dubt.

Jo vig studiar tkgrafi fa +! ñs, i l cert s q l vig fer srvir forç a l hor d gafar apunts. Xro era 1 sistm pautat, congut x totm, i necstvs conixer ls norms ortgrfiks x utlitzarl corktamnt.

Ara, x xmple, m prgunto si l mjoria d vsaltrs nteneu kè stic scrivint...

J tb utlitz lngutge abrujat qun nvio sms, xro ak al bloc no, ak al bloc m grada scriur "com kal".

Heu ntrat mai n 1 fotolog? N la mjoria no hi ntendreu res. Gafo ket a l'zar. No s n ktala, s n kstela, xro sigual: sona gairb a xines.

Ar ja fins i tot algns mpreses utlitzn ket lngutge n l pblicitat dreçad a jovs: LKXA. Ki ho via d dir! L tan ncorstada "kaix d pnsions x a l vllesa i d stalvis", l kaix on jo trblava d jovneta i m prhibin vstir pntlons xq mb ls kbells curts smblav 1 vailet i "donav peu a ekivocs", l kaix q trctva l client "d vos" xq "feia + edukat". I ar s diu "LKXA"!!!

N fi... q ja veurm daki ns ñs com evolcion kest mainad q vui han ft la sele, xro o hi pos rmei lgu, o lgirem n ls scripturs q "dntr dl plz rglmntario s rcib l cnfirmcion dl rgistro q djo inkorprad a sta mtriz. Dy fe". I jo no sé si això dóna fe de gaire res, francament...

(Ça plane pour moi, Plastic Bertrand, 1977)

El nen que volia tocar la lluna

2007-06-11T20:37:00.000+02:00

Fa molt de temps, a Valls vivia un nen petit que es deia Pemi. En Pemi era baixet i poca cosa, no era molt fort ni corria molt, però era molt intel·ligent, treballador i educat.

La seva família era molt pobre, però la gent del poble l’estimava molt.

En Pemi anava a comprar el menjar, rentava la roba i treballava una mica en el mercat ajudant a una parada de fruita, per tenir diners i poder comprar el menjar per a la família.

El seu poble era petit i maco però era molt desagradable perquè tota la gent es barallava amb tothom, excepte amb en Pemi, perquè ajudava tothom a fer coses. A més, des de la parada de fruita, sempre tenia paraules amables per a tothom i era el primer que s’oferia a ajudar els veïns més grans a portar-los els cistells de fruita fins a casa seva.

En Pemi un dia va trobar un gos ferit, tot ell negre amb unes taques grogues; se’l va quedar i el va cuidar fins que es va recuperar de la ferida. Li va agafar carinyo i se’l va quedar; en Pemi li va dir Sol perquè les seves taques grogues li recordaven el sol, tot i que semblava més una lluna, però en Pemi mai no havia vist la lluna perquè estava cansat de treballar i se n’anava a dormir molt d’hora.

Quan en Pemi va fer 9 anys va veure la lluna per primer cop en la seva vida, i la va voler tocar. Cada dia preguntava a la seva mare i al seu pare si creixeria tant com per tocar-la; els seus pares deien que no, però que potser algun dia arribaria a tocar-la.

En Pemi va començar a provar de tocar-la saltant durant una setmana i va veure que d’aquella manera no hi arribaria mai, però en Pemi no es va rendir i ho va seguir intentant, després amb unes molles als peus durant una altra setmana, i tampoc no hi arribava, però no es va rendir.

Mentrestant, la gent del seu poble continuava barallant-se sempre, i per qualsevol tonteria: que si m’has passat al davant a la fleca, que si el teu nen ha pegat al meu a l’escola, que si has deixat les escombraries massa a prop de la meva porta... Tot servia d’excusa per tenir males cares amb el veí del costat.

En Pemi encara estava intentant tocar la lluna pujant a tots els arbres del poble. Desprès a totes les cases del poble, fins i tot va demanar permís al mossèn per pujar a dalt del campanar de l’església, i mentre era allà dalt, la lluna no la va poder tocar, però tot i que era de nit, se’n va adonar que per tot el poble se sentien remors de baralles i de crits de veïns, que continuaven amb les seves males relacions.

En Pemi cada dia estava més trist perquè no podia tocar la lluna, i ja no era el nen alegre que tothom estava acostumat a veure a la parada de fruita. Un dia estava tan trist que ja no va anar a treballar. I els veïns del poble, sobretot les àvies que ja no podien carregar pes, van trobar a faltar de seguida aquella cara alegre i riallera d’en Pemi. La mare d’en Pemi els va haver d’explicar que estava com malalt de tristor perquè no podia tocar la lluna.

Una d’aquelles àvies tan velletes que trobava a faltar molt l’ajuda d’en Pemi va pensar que si l’ajudaven a tocar la lluna potser tornaria a ser el mateix de sempre. I ho va començar a dir a tothom que trobava, però ningú no sabia com fer-ho.

Aleshores pel poble ja no sentien només baralles, sinó que també se sentien converses sobre com podien ajudar en Pemi a tocar la lluna.

Un dia, una mare va veure que el seu nen petit feia construccions amb caixes de mistos, i va pensar que podrien construir alguna cosa ben alta perquè en Pemi arribés a la lluna. Però no sabia què.

En va parlar amb les veïnes i després van veure uns nens que jugaven a cavall fort. I van tenir una idea! Farien com un cavall fort, dret, entre tota la gent del poble, i en Pemi s’enfilaria al capdamunt per tocar la lluna.

La gent del poble de seguida va fer córrer la notícia que tenien una idea per a la il·lusió d’en Pemi. I van començar a posar-se nerviosos i per tot el poble ja no se sentia gairebé cap baralla ni crit perquè tothom parlava del dia que hi hauria lluna plena i podrien construir el cavall fort dret perquè en Pemi toqués la lluna.

Finalment va arribar aquell dia, i a la plaça del poble es van reunir tots, grans i petits, i van començar a construir una mena de torre humana, els més grans a sota, els mitjans al damunt, i els petits al capdamunt.

La velleta de la fruita va anar a buscar en Pemi a casa seva i li va dir que anés a la plaça que tenien una sorpresa preparada per a ell. Quan en Pemi va veure aquella gran torre humana va preguntar que què era i la velleta li va dir que ho havien construït entre tots perquè ell pogués tocar la lluna. En Pemi no es podia creure que s’haguessin posat tots d’acord per fer una cosa junts i sense barallar-se, i es va posar molt content de pensar que aviat tocaria la lluna.

Va començar a enfilar-se, a trepar per les espatlles dels seus veïns i veïnes, descalç per no fer-los mal, i quan va ser a dalt de tot ja només quedava un nen ajupidet sobre el qual ell encara es va enfilar i va aixecar la mà fent l’aleta, però no va poder tocar la lluna.

En Pemi, que a més d’alegre i simpàtic era molt intel·ligent, quan va baixar del castell estava més content que mai. Els veïns no ho entenien, perquè no havia pogut tocar la lluna. I ell els va dir que no li calia tocar la lluna perquè ara era molt feliç vivint en un poble on tothom era amic i era capaç de fer pinya per ajudar un amic.

L’alcalde ho va sentir i se’n va donar molta vergonya que hagués hagut de ser un nen de nou anys qui els ensenyés a ser amics. I la gent del poble van decidir que cada any celebrarien una festa i tornarien a construir aquella mena de torre humana per recordar aquell dia en què es van fer tots amics, i van aprendre que les coses més difícils es poden aconseguir si es fan tots plegats.

I així és com van néixer les colles castelleres!

L'Iu va escriure aquest conte a l'escola i va resultar un dels dos escollits per al Quart premi Pilarin Bayés de contes escrits per nens i nenes. L'Iu ja té dotze anys però encara conserva gran part de la innocència de la infantesa. I estava convençut que el seu conte guanyaria i que l'hi publicarien i la Pilarin Bayés en faria les il·lustracions. L'Iu no ha guanyat el concurs, però per a la seva mare el conte és preciós, i si no es pot publicar a Editorial Mediterrània, no hi fa res, es publicarà en aquest bloc.

(Tres de Deu amb Folre i Manilles de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, Plaça de Braus de Tarragona, 2000)

El paper dels mitjans de comunicació en la democràcia

2007-06-08T18:05:00.000+02:00

Com a conseqüència de les noves formes de producció, de la tecnologia i de la liberalització dels mercats, la concepció dels mitjans de comunicació en les societats democràtiques ha canviat radicalment. És un canvi que ha comportat que els mitjans formin part fonamental en les relacions estat-societat. Les actuals grans empreses de comunicació plurals ja no es conceben com un espai públic, sinó com un espai privat susceptible d’influir en la política, en la gestió del govern i en la vida privada dels individus.
Els darrers quinze anys les polítiques internacionals en matèria de telecomunicacions s’han caracteritzat per la liberalització dels mercats de tal manera que no hi ha pràcticament obstacles a la seva expansió i creixement econòmic. Això ha facilitat enormement l’accés dels ciutadans als mitjans de comunicació i, conseqüentment, a la informació. I com un peix que es mossega la cua, aquest accés ha portat que cada vegada la ciutadania gasta més diners en el consum de productes media, amb la qual cosa les empreses de comunicacions es tornen més poderoses, creixen encara més –els diners afavoreixen les fusions i les absorcions de competidors menys reeixits, amb un fenomen remarcable que és la implantació de gegants americans com Microsoft, AOL Time Warner o AT&T arreu del món-; no oblidem tampoc que les noves tecnologies han propiciat, també, una diversificació de productes –a la ràdio, la televisió i la premsa escrita s’hi ha afegit tot el que aporta Internet-, per tant, un mercat potencial molt més gran. Tot plegat, empreses mediàtiques més grans, més poderoses, i en menor nombre –menys diversitat d’oferta, mercat controlat per uns quants.
Si ja tradicionalment totes les societats modernes havien catalogat els mitjans de comunicació com una indústria particularment important pel que fa a la seva influència poderosa i la seva possibilitat de manipulació de les audiències, ara encara més. A causa de tota aquesta transformació de la concepció de les empreses de comunicacions, el periodista que fins ara exercia la seva feina des d’una llibertat relativament condicionada, ara s’ha d’adequar a les polítiques comercials de l’empresa per a la qual treballa, sovint a favor d’un determinat cercle polític i, evidentment, en contra d’un altre. El periodista avui per avui no té garantida la llibertat d’expressió per la qual tant van lluitar els defensors dels drets humans i els primers liberals: el periodista avui s’ha de cenyir a allò que li dicta la llei de l’oferta i la demanda. És a dir, que des que el negoci de les comunicacions és això, un gran negoci, els mitjans de comunicació ja no serveixen prioritàriament la llibertat d’expressió i d’informació, el bé comú, sinó els interessos de l’empresa, dels seus propietaris, la qual cosa es tradueix en promoció de campanyes polítiques, econòmiques i culturals molt determinades.
Com afecta tot això a la democràcia? Tradicionalment s’ha dit que la relació entre mitjans de comunicació i democràcia consisteix que la informació és la base de tots els processos democràtics, ja que els processos democràtics són processos comunicatius. Per això és importantíssim el control dels mitjans de comunicació. Si ens fixem en un règim autoritari veurem que el tractament que es dóna a la informació i als mitjans és, sistemàticament, de control i supervisió, que es marquen tendències i continguts.
Les democràcies pròpiament dites, però, van construir un ideal de mitjans de comunicació basat en les tesis de Robert Dahl, que considerava dues institucions bàsiques en un sistema democràtic: la llibertat d’expressió, el dret dels ciutadans a expressar-se lliurement sobre qualsevol aspecte de la societat, inclosos poder públic, govern, règim polític, sistema socioeconòmic etc; i la varietat de fonts d’informació, el dret dels ciutadans a poder accedir a diverses fonts d’informació.
En una societat democràtica moderna s’entén que els mitjans de comunicació han de complir les funcions següents: producció d’informació, cultura, educació i entreteniment per tal de contribuir a la formació d’una societat culta i cívica; supervisió de la gestió i organització del poder públic; servei a l’interès públic dels ciutadans; i elaboració i difusió de l’esmentada informació. L’estat només hauria de vetllar per l’acompliment dels drets dels ciutadans i per la protecció de l’interès públic. La paradoxa és que, avui per avui, en el primer decenni del segle XXI, l’equilibri entre interès públic i beneficis econòmics de les empreses de telecomunicacions és la pauta que marca el camí dels mitjans de comunicació. Això porta a introduir que aquell qui disposi de més recursos econòmics serà qui més possibilitats tindrà d’imposar la seva opinió, fins i tot en una democràcia.
Un altre fenomen que apareix a final del segle XX és l’interès creixent pel sensacionalisme i pel dramatisme, en tots els àmbits de la comunicació. Això crea un sistema de valors falsos a partir d’estudis de mercat que confonen “allò que interessa al públic” amb “allò que és d’interès públic”. El fet és que els mitjans de comunicació ja no fomenten tant els valors democràtics sinó aquest altre tipus de notícia, fins i tot en l’àmbit polític –només cal repassar les hemeroteques del nostre país farcides de totes les "maragallades" de l'anterior govern tripartit, per exemple-, amb la qual cosa el negoci dels mitjans de comunicació s’ha convertit molt més en això, en un negoci, i no tant en un instrument al servei de la democràcia. No perdem de vista que els mitjans de comunicació són una indústria summament poderosa en termes econòmics i polítics, que haurien de ser un servei que satisfés necessitats d’informació de la societat, i que idealment materialitzen la llibertat d’expressió i informació dels éssers humans.
Conclusió? Les democràcies necessiten una cultura cívica social sòlida que participi i s’interessi pels afers públics. D’un temps ençà, les creixents empreses de comunicació són organismes amb una gran autonomia econòmica que es bolquen prioritàriament en els seus interessos econòmics –ergo, polítics- i no tant en la responsabilitat social que els exigeix la democràcia. Això origina una nova relació estat-mitjans-societat que significa, en primer lloc, un desencís dels models de servei públic en què es va basar la indústria mediàtica durant molts anys. En segon lloc, la consideració dels mitjans com una força carregada d’interessos propis i preparada per intervenir políticament en el moment en què li convingui. I en tercer lloc, la necessitat de limitar i controlar les relacions de poder entre l’estat i la força econòmica dels mitjans.
PD Post dedicat a l'Eduard Batlle, perquè no perdi mai les ganes de fer de periodista de debò.
(Return to sender, Elvis Presley, 1962)

Stay hungry, stay foolish

2007-06-06T21:05:00.000+02:00

Val la pena que perdeu 14 minuts del vostre temps per escoltar el discurs de Steve Jobs, fundador d'Apple i de Pixar, en l'acte de graduació de la Universitat de Stanford el juny de 2005. Les seves paraules no han perdut ni un polsim de raó, ni una espurna d'actualitat, ni un bri d'admiració de tot aquell qui les escolta, dos anys després. Si us fa mandra, aquí n'hi ha un resum, però de debò que val la pena escoltar l'original -o llegir-ne els subtítols en castellà.

I en clau nacional, no us perdeu l'editorial d'avui de la pàgina web d'en Jordi Pujol, en què una vegada més posa de manifest que ha estat, és i serà el millor president que ha tingut la Catalunya moderna. Tota una lliçó de catalanitat, de savoir-faire polític i de responsabilitat amb el país.

(Vola'm a sa lluna, Cris Juanico & Original Jazz Orquestra Taller de Músics, 2006)

(Fly Me To the Moon, Frank Sinatra, 1964)

Ciutadans de primera i ciutadans de segona

2007-06-05T21:01:00.000+02:00

Primer exemple que demostra que els gironins -entre d'altres- som ciutadans de segona respecte dels habitants de l'àrea metropolitana de Barcelona

Divendres 1 de juny es va posar en marxa el servei de devolució del bitllet de Renfe per causa de retard. No en tots els casos, és clar. Cal que s'acompleixin les condicions que Renfe deixa ben clares a la pàgina web d'aquest invent tan modern que s'ha batejat com a Devolució Xpress. En resum la cosa és que si el tren arriba més de 15 minuts tard per causes no previstes ni alienes a Renfe (les obres no compten, doncs, i les nevades tampoc), et tornen els calers en forma d'un altre bitllet -per tornar a fer tard un altre dia, vist com funciona la Renfe...

El primer tren que va arribar amb retard va ser un que provenia de Maçanet. Ah... però les condicions de Renfe deixen molt clar que aquesta compensació només és per als usuaris de Renfe Rodalies Barcelona, és a dir, que aquells gironins que van agafar un tren a Girona i que, probablement, també van arribar tard a Barcelona, ja que tothom, vingui de Girona o vingui de Sant Celoni, passa a les 09.34 pel Clot, no van tenir dret al bitllet gratuït corresponent a aquest nou servei -"servei", per dir-ne d'alguna manera, perquè a mi el servei me'l fan si em porten on jo vull anar a l'hora que m'han dit que hi seria, i no em soluciona res que em tornin els quartos del bitllet i me'n facin perdre molts més per culpa del retard.

I jo, que fa força anys que no agafo el tren, em pregunto si potser han canviat les condicions, i els de comarques agafem el tren de franc, per això no tenim dret que ens tornin el bitllet...

Segon exemple que demostra que els gironins -entre d'altres- som ciutadans de segona respecte dels habitants de l'àrea metropolitana de Barcelona

Ahir dilluns dia 4 a Barcelona celebraven la Pasqua Florida. De fet, de celebrar no celebraven res, perquè dilluns de Pasqua va ser el dia 28 de maig, però com que anava malament fer un pont tan llarg amb les eleccions municipals pels mig, i com que ja se sap com les gasten els qui manen als dos costats de la plaça de Sant Jaume, que sempre procuren que la parròquia disciplinada no se'ls esgarriï, van decidir que enguany la Pasqua Florida seria una setmana més tard i, mai millor, dit, santes pasqües!

El meu enuig, però, no ve d'aquest dilluns no feiner tan envejat -de fet, nosaltres farem festa per Sant Narcís i per Sant Jaume, elis, elis!-, sinó del tracte que, una vegada més, cap de setmana rere cap de setmana, rebem els gironins que anem contra corrent per l'autopista. Què vol dir anar contra corrent? Doncs que quan ells, els barcelonins, pugen a la Costa Brava i a l'Empordà, nosaltres baixem, i quan ells tornen de cap de setmana en aquelles corrues interminables, nosaltres pugem cap a casa. I què passa? Que alguna ment privilegiada al servei d'ACESA ha decidit que els gironins som totxos i no ens adonem que estem pagant per un servei que no ens donen: ens prenen el tercer carril de l'autopista perquè els altres no hagin de fer tantes cues, amb la incomoditat que representa disposar-ne només de dos -fins a Maçanet, eh?, que d'allà ençà ja estem avesats a anar darrere el camió que avança pel segon carril, a noranta, fins a Girona Sud!- i amb el conseqüent perill que representa haver de conduir amb la filera de cons de plàstic que et separen dels vehicles que circulen en direcció contrària. I tot i així, paguem igual, no faltaria més!

I jo, que vaig amb Teletac des de fa temps, també em pregunto si han canviat les condicions i potser si passo pel peatge manual i li dic al cobrador que no he pogut venir a 120 i tranquil·lament sinó a 90 i patint perquè ningú es despistés i envaís el meu carril, em farà descompte...

(Nine to Five -Morning Train-, Sheena Easton, 1980)

Homes i cotxes enormes (versió actualitzada)

2007-05-27T18:29:00.000+02:00

Tinc una teoria pel que fa a la proliferació de cotxes tot terreny a les nostres carreteres. No és normal que es vegin Porsche Cayenne a cada cantonada. No és normal que els tot terreny envaeixin els pàrquings dels supermercats i les voreres de la ciutat.

La meva teoria és que els homes tenen alguna neuroneta perduda en algun racó del cervell que els fa comprar cotxes enormes, dels quals no en tenen cap necessitat (quants propietaris de bèsties de carretera quatre per quatre han anat mai a muntanya, realment, o saben què és conduir per una pista forestal o per un pedregar glaçat?). I això, per què? Doncs en la línia de Freud jo diria que per contrarestar alguna suposada -i quedi clar que dic suposada, suposada en el seu cervell- mancança d'algun altre tipus*.

Però avui he vist el súmmum del súmmum. Tots sabem que els cotxes de núvia tradicionals acostumaven a ser això i que darrerament moltes parelles opten per això altre. Però el que he vist avui, que no he pogut fotografiar perquè jo conduïa tot darrere i no és qüestió de jugar amb el mòbil quan hom es darrere el volant, ha estat això, però no ben bé així, sinó en versió "llaços i flors", és a dir, el vehicle que es va idear per a l'operació Tempesta del Desert, en versió "blanca y radiante va la novia". No n'he trobat cap versió a la xarxa per mostrar l'efecte que feia. Però no deixo de preguntar-me, si la meva teoria sobre perquè els homes compren cotxes quatre per quatre sense tenir-ne necessitat és certa, quina nit de nuvis espera a la pobra núvia a què anava destinada aquella aberració...

(If I Had a Hammer, Trini López, 1963 -1949-)

*De fet, avui (dimecres 30 de maig) he sentit un comentari a la ràdio en aquest sentit. Però com que quan condueixo sento la ràdio però realment no l'escolto, no en puc donar més detalls, tret que anava en la línia de la meva teoria.

Jo tenia raó...

2007-05-05T20:50:00.000+02:00

...quan vaig escriure això (darrer paràgraf), perquè de moment ja ha passat això altre.
No more comments.
(Lo estás haciendo muy bien, Semen Up, 1985)

Bravo, Manolo!

2007-04-24T19:43:00.000+02:00

Ahir en Manolo va preestrenar a Barcelona la seva darrera pel·lícula com a director, Tuya siempre.

Manuel Lombardero, barceloní i asturià, porta molts anys dedicant-se al cinema, tot i que aquesta és tot just la seva segona pel·lícula com a director (la primera, En brazos de la mujer madura, 1997).

Tuya siempre s'engendra quan Lombardero llegeix la necrològica d'una cantant de jazz que havia treballat en un club de Barcelona i que malgrat ser una dona molt admirada va viure una vida molt trista per culpa de l'amor i va acabar morint assassinada. A partir d'aquí Lombardero crea una sèrie de personatges treballadíssims, creïbles, plens de vida, ja que, com diu el director, "els personatges són la seva aposta, no la història, que ha anat sorgint a partir d'aquests".

Curiosa Caroline Henderson, que interpretra la cantant de jazz Gloria Cole i que es va haver d'aprendre el paper de memòria perquè no parla un borrall de castellà, ja que és escandinava i no la típica cantant de jazz nordamericana, per desig explícit del director.

La pel·lícula gira entorn l'emblemàtic Jamboree de la plaça Reial i els músics que apareixen a la pel·lícula no són actors sinó grans jazzistes que, per primera vegada, s'han posat darrere les càmeres cinematogràfiques i han hagut d'aprendre a actuar.

Tècnicament s'ha comparat la fotografia d'aquesta pel·lícula amb l'estètica característica del francès Jean-Luc Godard, i de moment ja ha guanyat 3 premis Biznaga al X Festival de Málaga de Cine Español (millor actor de repartiment, Nancho Novo; millor música, Reinoso i Fumero; millor maquillatge, Gregorio Ros).

La banda sonora, impecable, barreja de jazz, amb tocs de Tete Montoliu, tangos i milongues. Genials les versions de la Henderson del Time after time de Cindy Lauper i del Fool to want you de l'insuperable Ol'blue Eyes.

No us la perdeu. La Fitxa IMDB no dóna encara gaire informació, però temps al temps...

(fragment de Tuya siempre, Manuel Lombardero, 2007)

Cinema argentí (una excusa com una altra)

2007-04-20T23:53:00.000+02:00

Em fa ràbia haver de donar la raó a algú quan m'he posat en evidència defensant una posició que després ha resultat equivocada. Suposo que a tothom li'n fa, però a mi, MOLTA. I quan més tonta és la cosa, més ràbia em fa. Però ara torno a tenir bloc, i puc escriure aquí, sense haver de baixar de l'ase d'una manera massa lacerant per al meu orgull, que sí, que tenies raó, que Tiempo de valientes va resultar ser una bona pel·lícula, no tant emotiva com El hijo de la novia ni tan divertida com Nueve reinas, però em va agradar. Missió acomplerta.

(Sorry Seems to Be the Hardest Word, Elton John & Blue, 2002) (Elton John, 1976)

La llibertat d'expressió del tripartit

2007-04-20T00:53:00.000+02:00

Avui hi ha hagut sessió plenària al Parlament. Un dels punts de l'ordre del dia era la Moció subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre la política informativa. Entre d'altres temes, doncs, el cas Bolaño. Bolaño? Sí, el director de l'Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, aquell que va dir a Jordi Barbeta, de La Vanguardia, textualment, que "Te juro que no voy a parar hasta joderte" i no en va tenir prou i va repetir i ampliar: "Te juro que no voy a parar hasta joderte. Vamos a por vosotros, os vamos a hundir". En qualsevol estat de dret això seria suficient per fer plegat aquest home, semblaria, no?

Doncs no. A Catalunya no tan sols no plega, sinó que a més, el tripartit fa pinya fictícia al seu voltant. Què vol dir pinya fictícia? Doncs que quan CiU ha demanat votació secreta per al punt de la moció que afectava directament el cas Bolaño, pràctica d'altra banda habitual quan es voten aspectes que incideixen directament i inequívoca en una persona física, el tripartit ha aprofitat els malabarismes que ofereix el reglament de la cambra i, com que la votació per decidir si aquell punt es votava secretament o no s'ha de fer a mà alçada, la fèrria disciplina de partit ha fet alçar 68 disciplinades mans en el moment del "no". Per tant, s'ha votat a mà alçada si Bolaño era un indesitjable o simplement feia ús de la llibertat d'expressió, i la majoria tripartita ha escollit la segona opció, malgrat que no ha permès que es decidís fent ús d'aquesta mateixa llibertat d'expressió.

Per cert, entre les funcions que se li atribueixen al Sr. Bolaño, segons el web de la Generalitat, hi ha "donar suport i assessorar el president o presidenta de la Generalitat en les seves relacions institucionals amb les empreses i institucions del sector". És qüestió de dies que puguem sentir Montilla amenaçant al més pur estil Gil y Gil.

(The Banana Boat Song 'Day-O', Harry Belanfonte, 1956)

El sexe dèbil segons un home intel·ligent

2007-04-19T21:18:00.000+02:00

L'octubre de 1998 era notícia que el violador de l'Eixample era posat en llibertat després de 14 anys de presó en comptes dels 529 que dictava la sentència. En aquells dies jo participava de manera més o menys regular en un fòrum d'opinió i vaig escriure el comentari següent:

Abans que res: NO SÓC FEMINISTA. En absolut. Però em fa venir basques llegir que dues persones, casualment homes, parlen amb tanta lleugeresa del cas del violador de l'Eixample. Per l'amor de Déu... COM li podeu dir "pobre desgraciat"??? COM es pot frivolitzar amb un assumpte així dient "facin apostes, senyors, a veure quant de temps triga a reincidir"??? No sóc feminista ni crec que sigui venjativa, però a vegades penso que m'agradaria que violessin algun jutge, que sodomitzessin en sèrie als ascensor de les oficines els treballadors del sexe masculí, a veure si es deixaria anar els violadors amb tanta lleugeresa. Ho sento. Estic MOLT EMPRENYADA!

(...) Faig un darrer comentari sexista amb tota la intenció: no crec que un home, un ésser humà de sexe masculí, pugui sentir el mateix davant una violació que el que sent una dona, un ésser humà del mateix sexe que la víctima del 99% de les violacions. És un delicte atípic per la càrrega emocional que comporta en relació amb altres delictes. És molt pitjor, crec, una violació que una pallissa o qualsevol altre mena d'agressió física.

D'aleshores ençà han passat uns quants anys i casualment he recuperat aquest text, i arran d'això, vaig parlar del tema amb un home educat, bona persona, intel·ligent, pare i tot el que vulgueu. I la seva argumentació em va deixar molt sorpresa. Més o menys va ser aquesta:

Som el sexe dèbil. Ho he dit i ho mantindré sempre. Les dones ens porteu als homes un avantatge brutal en la gestió dels sentiments i les emocions, i per això som nosaltres el sexe dèbil. Això de les violacions ho demostra. Un home veu una dona i si en té ganes, pot ser que pugui més el seu instint que la raó. I si a sobre les dones van vestides com van les noies actualment, raó de més perquè alguns no es puguin contenir.

Mentrestant jo recordava que també l'any 1998 un jutge de Lleida va exculpar un violador perquè la víctima portava minifaldilla, i uns mesos més tard també va ser notícia que un jutge va rebaixar la pena a dos policies que havien violat una nena de tretze anys perquè va considerar com a atenuant que la nena no fos verge abans de l'agressió sexual.

En aquest punt de la conversa li vaig preguntar si pensaria el mateix si la violada fos filla seva, adolescent i vestida "tal com van les noies actualment", i em va dir que sí, que per molt greu que li sabés, ella s'ho hauria buscat.

Tot plegat em porta a pensar que sí, que ells són el sexe dèbil i nosaltres el sexe fort, i potser la humanitat té sort que, com diu aquest home intel·ligent, les dones acabarem governant el món perquè la nostra intel·ligència emocional està desplaçant la força bruta del caçador de dinosaures, i el món té sort, com diu ell, que la penicil·lina ja ha estat inventada, perquè altrament nosaltres soles no la descobriríem mai -mentida podrida, ja en parlaré un dia a partir del llibre de la meva amiga Mercè Piqueras. I jo penso que tan se val la penicil·lina, que no serveix de res guarir les malalties del cos si no es poden guarir les de l'esperit, i en això, no hi ha cap dubte que els passem la mà per la cara, les dones.

PD El violador de l'Eixample va acabar així.

(Tous les garçons et les filles, Françoise 'la belle' Hardy, 1964)

CAMPIONS!!!

2007-04-15T22:16:00.000+02:00

No ha estat el millor partit que ha jugat el nostre equip, però ens ha donat un títol europeu.

I que no sigui l'últim!

(We Are the Champions, Queen, 1977)

Souvenirs de vacances

2007-04-15T18:10:00.000+02:00

Les vacances allà molt bé. Ja en parlaré -potser- un altre dia. Ara vull escriure el post següent sobre un tema que m'inquieta més.

Només una breu curiositat sobre les vacances: no he descobert encara si és típic de Setmana Santa, de la Provença, o de tot França, però em va sorprende que a la majoria dels restaurants, des dels més senzills fins als guardonats -immerescudament, i ja en parlaré també en un altre post- amb dues estrelles Michelin, se serveixi com a plat habitual el ris de veau, que no és altra cosa que la nostra lletada o lletons (3) de vedella.

(Une belle histoire, Michel Fugain, 1972, versionada a la pel·lícula Amélie)

Tancat per vacances

2007-04-05T10:42:00.000+02:00

Me'n vaig de vacances aquí. Abans, un apunt. Anit vaig veure una pel·lícula; em va agradar, potser perquè ell m'agrada molt, potser perquè després aquest altre ell m'ha ajudat a entendre millor algunes coses, però em queda pendent per a la tornada esbrinar si certament els primers dies de la rebelió contra Batista els comanaments de l'exèrcit rebel entraven als night-clubs cubans i prohibien els saxofons a les orquestres perquè eren "instruments imperialistes, inventats per un belga, i tothom sap que Bèlgica està exercint una política imperialista al Congo". És un detall insignificant en la pel·lícula, però que dóna una idea força clara de com van anar les coses. També em queda pendent aprofundir fins a quin punt encara van així.

A més, m'he quedat amb un parell de coses més. "L'Havana és com una rosa: té pètals i té espines; tot depèn de com l'agafes; però ella, sempre t'agafa". Cita extrapolable a moltes altres coses de la vida. I aquesta altra, eslògan publicitari del film "El lugar que dejamos es el lugar que vive en nosotros para siempre". Així, en castellà.

(Holiday Rap, MC Mike G & DJ Sven, 1986)

El difícil art de fer de mare

2007-04-04T09:52:00.000+02:00

KIPAR BIN NOTI NOTI

Kipar set to gis mom a bat sinc. Mom set to gim gou to the bet. Kipar go to the bet an is pleing uis the cars. An the mom go to the bet an see Kipar set sori to mom. Mom set to Kipar to mominis. Ocei sei Kipar. It pas to minits an Kipar set Mom is pas to minits can I go to plei plis. Ies set mom. Kipar plei futbol an uis Raimon tu a goll Raimon an Raimon is 1 an Kipar 0. End Kipar 1 a 1!

Traducció des de l'anglès d'un nen de 5 anys al català estàndard:

EN KIPPER HA ESTAT DOLENT, DOLENT!

En Kipper ha dit una cosa lletja a la seva mare. La seva mare li ha dit que se n'anés al llit. En Kipper ha anat al llit i s'ha posat a jugar amb els cotxes. La mare ha anat cap a l'habitació i en Kipper ha demanat perdó a la mare. La mare li ha dit que encara estava castigat dos minuts més. D'acord, ha dit en Kipper. Han passat dos minuts i en Kipper ha dit a la mare "Han passat dos minuts, puc anar a jugar, sisplau?". Sí, ha dit la mare. En Kipper ha jugat a futbol amb en Raimon i en Raimon ha fet un gol i van Raimon 1 i Kipper 0. Al final, Kipper 1 a 1!

El conte és d'una tendresa infinita per a mi, mare del petit autor -que ara ja ha crescut, tot s'ha de dir-, i en trec alguna lliçó interessant com a mare: que encara que sovint se'm trenca el cor en imposar càstigs, ell n'és ben conscient que s'ho mereix; que encara que em sembli que l'estic traumatitzant amb el càstig, ell bé prou que troba alternatives per distreure's, per tant, res de traumes infantils; que quan ell s'adona que ha fet una cosa mal feta i en demana perdó, aleshores és quan jo no he d'afluixar i he d'aguantar com sigui el "dos minuts més". I, sobretot, sobretot, que quan es juga a futbol amb un amic, el millor final és un empat. Aquesta darrera pàgina del conte és la millor prova, per a mi, que no ho estic fent del tot malament, això de fer de mare.

(Qué será, será, Doris Day, 1956)

Sigles

2007-03-30T21:15:00.000+02:00

Vaig de cap amb una PAC de la UOC. No sé si tinc temps d'acabar abans de començar el relax de la SS, i així, una altra nit de son. La culpa és del mercat laboral, que valora més els JASP que l'experiència, que abans era un grau, i parlant de graus, que de moment ja s'ha aprovat al Congrés de Diputats la nova LOU, i els de l'AEP no estan gens contents i ja clamen contra el PP, contra el PSOE, i de rebot contra l'EEES, que és la mare dels ous, és a dir, qui, entre d'altres coses, convertirà les llicenciatures actuals en graus, i aquí tanco el cercle.

Tanco el cercle per obrir-ne un altre i tanco el post del bloc i em poso a treballar, que demà l'Iu, que no és aquest IU (parent d'aquesta EUIA) ni tampoc no és de CIU, sinó que és aquest altre Iu, té dos partits de bàsquet de bon matí que espero que acabin millor que la darrera partida de Monopoly en què ERC, que té Pelai, ha intentat convèncer CiU, que té Via Augusta, de conxorxar-se contra el PSC i apropiar-se-li del Portal de l'Àngel i controlar junts els carrers de color verd, els més emblemàtics de Barcelona. Però ERC no comptava que CiU encara no ha perdut el seny i ni per la Milla d'Or no està per martingales d'aquest tipus, deixant a banda que el PSC va treure de seguida la targeta del Passeig de Gràcia, que juntament amb Balmes, en mans d'ERC, formen el grup de carrers blaus, els que donen les virolles necessàries per continuar jugant al Monopoly. Per cert, algú sap si té res a veure amb tot això que a la majoria de les botigues del Passeig de Gràcia et despatxin (2 i 4) en castellà? A mi sí que em despatxaran si no em poso a pencar! Cercle tancat.

(Imagination, Rocky Sharpe & The Replays, 1979)

Per què...?

2007-03-30T01:26:00.000+02:00

Per què he obert aquest bloc?

Perquè ahir l'Eduard Batlle em va despertar el cuquet adormit del plaer d'escriure, de la necessitat de comunicar, de la satisfacció del feed-back.

Per què Elkarrizketa?

Per defugir 'El bloc de la Marta Puig', per evitar 'Benvinguts al bloc de la Marta', per no caure en una tonteria momentània com 'Oh, benvinguts, passeu, passeu...'. I, sobretot, perquè davant la situació política que estem vivint aquests dies, he enyorat això.

Per què el fons és de color verd? Perquè és el color de l'esperança d'assolir el nostre somni.

Per què aquesta foto? Perquè també gràcies a l'Eduard Batlle m'he adonat que és de les milloretes que tinc.

Per què aquesta cançó per començar? Perquè s'obri una porta -verda- d'esperança per a tothom.

(Green Door, Shakin'Stevens, 1981)